La gran taula blanca és una taula pensada per a una gran família, per a sopars amb molts convidats, però gairebé sempre m’hi he assegut tota sola. És una taula de menjador, però no teníem menjador, i ara tampoc en tinc. És a la sala d’estar, amb les vuit cadires blanques al voltant, com aleshores. N’hi ha dues d’atrotinades, i en un punt de la superfície de la taula hi ha una petita marca, com si hi hagués caigut alguna cosa pesada, però llevat d’això està exactament igual que llavors, quan jo era petita.
La mare se la va quedar quan va deixar el pare, poc després de tenir-me a mi. Era davant la finestra a la nostra cuina, que era estreta i fosca, i als matins sempre hi esmorzava. A la paret blanca, damunt la taula, la mare hi havia penjat una fotografia, una natura morta, unes verdures sobre una taula. La llum de la foto queia damunt les verdures, els brillaven els contorns i eren molt reals i boniques a la vegada. Recordo que hi havia carabasses de diverses menes i arrels d’escurçonera i remolatxes i una col enorme i llustrosa amb unes fulles comprimides que tenien unes venes semblants a les que se’m dibuixaven sota la pell.
A l’altra banda la paret estava nua, al mig hi havia la finestra, i per les persianes mig obertes es veia el carrer estret i el parc infantil, els cotxes i els blocs de pisos, tots del mateix formigó gris granulós que espurnejava quan hi queia el sol al damunt. A fora de la finestra veia els arbustos espinosos marrons i sentia l’acidesa de les fulles a la llengua només de pensar de ficar-me-les a la boca. L’àvia m’havia ensenyat com havia d’arrencar-les i mastegar-les. També va ser ella que em va assenyalar el cerfull que creixia en grans mates al darrere de l’edifici, d’un gust de regalèssia que recordava els papers de xiclet que jo solia recollir de terra per olorar-los. L’àvia m’havia explicat on creixien la gavarrera i les pomes petites i dures que havien quedat d’abans que construïssin els blocs. Assenyalava les ortigues blanques que brostaven a les esquerdes de l’asfalt i m’ensenyava com havia d’arrencar els verticils florals i xuclar-ne el dolç nèctar. De vegades les ortigues estaven cobertes per la pols dels cotxes que els passaven arran, però semblava que les flors blanques sempre se n’havien salvat, a recer de les fulles.
Els arbustos espinosos els devien haver plantat al davant de les nostres finestres com una mena de protecció contra els robatoris. Deien que farien patis per als que vivíem a la planta baixa, i em sembla que alguns somiaven poder seure a fora en un terreny propi. Però no era probable que allò passés, i ser allà també semblava una mica insegur, comparat amb seure a la taula de la cuina. Allà hi estava completament protegida, alhora que tenia una certa visió de tot el que passava a fora.
Als matins eren sobretot els que anaven a l’escola o a la feina els qui passaven per allà. Les mainaderes amb tots els nens que anaven en fila i agafats a una corda, le
