: Can Xue
: La balada dels ocells de muntanya
: Gata Maula
: 9791399042412
: 1
: CHF 6.20
:
: Erzählende Literatur
: Catalan
: 213
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
«Quan una persona desapareix com un raig de llum dins d'una paret, ¿què significa el temps per a ella?» Cada relat d'aquest recull és un viatge enmig de la boira, on res no és el que sembla perquè som a la frontera entre els somnis i la realitat. Un fascinant i irresistible univers on els miralls no reflecteixen els rostres, els personatges caminen sense deixar petjades sobre la neu i on rebrem la visita dels homes gat si pugem fins a la planta prohibida d'un hospital..

Deng Xiaohua (Changsa, 1953). Escriptora xinesa nascuda en una família d'intel·lectuals represaliats durant la Revolució Cultural. Després de tota una vida marcada per la precarietat, emprèn una formació autodidacta i comença a escriure els seus primers relats a l'inici dels anys vuitanta sota un pseudònim que l'acompanya fins a dia d'avui, Can Xue ?? que significa «la darrera neu que es resisteix a fondre's».

Fulles vermelles


La llum del matí ja entrava per la finestra de la sala dels malalts i el professor Gu jeia al llit amb els ulls tancats. La netejadora espargia lisol a la sala. Avui havia vingut molt d’hora, com si no hagués vingut a fer la neteja sinó més aviat a molestar-lo. El professor Gu sabia que no hi hauria manera de dormir: els seus pensaments s’activaven amb l’olor del lisol, sempre li passava el mateix. Una fulla vermella voleiava lentament en el bosc dels seus pensaments. Però l’arbre d’on queia la fulla estava nu perquè ja era l’hivern. Sovint el professor Gu es preguntava si la fulla de l’auró es tornava vermella des del pecíol i el vermell s’anava estenent lentament fins a cobrir tota la fulla, o bé si tota la fulla es transformava a poc a poc d’un vermell clar a un vermelló. Abans de caure malalt mai no havia observat aquest fenomen, cada any n’havia perdut l’ocasió. Davant de casa seva hi havia un turó on hi creixien aurons. S’hi havia traslladat després de posar-se malalt.

Quan la netejadora va haver sortit, el professor Gu doblegà les cames i es va fer fregues suaus amb el palmell de la mà sobre el ventre inflat. Va pensar: «¿Pot ser que quan està en fase terminal el cos estigui més actiu que mai? Com per exemple el meu pobre fetge, que ha arribat a aquest estadi tan greu. Deu ser això.» A la nit havia passat una gran tragèdia a la seva sala: un malalt terminal s’havia precipitat bramant cap al balcó i s’havia llançat daltabaix. A la sala s’havia fet un silenci mortal, com si ningú dels que eren als llits gosés dir res. ¿Podria ser que fos per l’home mort que la netejadora hi havia anat tan d’hora a espargir lisol? Va pensar que el que havia passat a la nit no tenia sentit, aquella persona no s’havia suïcidat perquè la malaltia hagués empitjorat i el seu dolor s’hagués fet insuportable. Ell mateix sabia que després de la quimioteràpia havia millorat i que l’endemà deixaria la unitat de cures intensives. ¿Qui es podia imaginar que faria allò? Sabia com sorprendre.

A mesura que transcorria la seva estada a l’hospital el professor Gu s’hi anava sentit més i més a gust, fins al punt que, en privat, qualificava l’hospital de «fascinant». Era un malalt poc comunicatiu. El traslladaven pels diversos passadissos que connectaven l’edifici blanc. De fet, podia caminar sol si anava a poc a poc, però els metges insistien que havia d’anar en cadira de rodes. Assegut a la cadira de rodes, un home corpulent l’empenyia amb molt de compte cap a la sala de consultes. El professor Gu creia que ho feien per evitar que s’escapés. Al principi ho trobava ben estrany, però després s’hi va acostumar i fins i tot ho va entendre una mica. Cada vegada que seia a la cadira s’imaginava que era un general inspeccionant sere