1

No gaire temps després d’això vaig anar a Yeongsan perquè vaig rebre un missatge de la Yun Byeong-gu, la dona d’en Byeong-gu. En Byeong-gu havia estat el meu amic d’infantesa. Jo havia nascut a Yeongsan i tots dos havíem anat a la mateixa escola primària. Érem companys de classe, i a més casa seva era just darrere de la meva. En aquella època, al centre del poble hi vivien sobretot els botiguers que tenien els negocis al carrer principal i els treballadors de l’ajuntament, de les oficines governamentals i de les escoles. Els terratinents, en canvi, vivien en bonics casalots tradicionals coreans amb grans patis, i eren els propietaris de les terres del poble. El meu pare era funcionari de l’administració pública, però no guanyava gaire i havia de fer molts esforços per mantenir la família.

Encara que la guerra de Corea havia arrossegat tot el país al desastre, el paisatge de Yeongsan no havia patit grans canvis perquè es trobava dins l’àrea protegida de la penetració de les tropes nord-coreanes. Una vegada la mare em va explicar que el pare havia anat a la guerra i l’havien condecorat, i que gràcies a això havia aconseguit la feina a l’ajuntament, a més de l’experiència que havia adquirit com a auxiliar administratiu durant el període d’ocupació japonesa. En aquella època el pare era l’únic noi entre els joves del poble que havia acabat l’escola primària, i podia llegir i escriure tant en japonès com en xinès. A la seva taula sempre hi havia llibres antics, groguencs i descolorits, que tractaven de les lleis i les normes bàsiques de l’administració pública. Segurament van ser tots aquests llibres que llegia i haver treballat a l’ajuntament el que li va permetre abandonar el camp per anar a la gran ciutat, a Seül, a treballar com a ajudant al despatx d’un notari. Quan vivíem a Yeongsan érem pobres, però almenys el pare tenia un sou mensual com a funcionari i la família tenia un petit terreny on cultivàvem arròs per alimentar-nos. Aquell camp, de menys d’una hectàrea, havia estat el dot del meu avi matern quan la mare va casar-se amb el pare.

La meva família vivia en una casa situada en un turó, gairebé als afores del poble. La casa tenia forma rectangular, amb tres habitacions i un rebedor amb bigues de fusta que feia de distribuïdor. La d’en Byeong-gu es trobava més amunt, just darrere de la nostra, i només les separava un mur de pedra baix. La seva era gairebé una cabana i només tenia dues cambres i una cuineta; la teulada era de palla i les parets, de fang. Anys més tard van treure la palla i hi van posar planxes de polietilè. Encara que amb en Byeong-gu fóssim amics d’infantesa en realitat no ens coneixíem gaire. Quan vaig acabar l’escola primària la meva família es va traslladar a Seül. No el vaig tornar a veure fins gairebé trenta anys després, quan ja en teníem més de quaranta. Va ser per casualitat, a la cafeteria d’un hotel del centre de Seül.

—¿Te’n recordes, de mi? —em va preguntar amb