Bolívia

El despertador sonava a dos quarts de set del matí i jo procurava aturar el seu soroll de seguida, d’una manotada. Abandonava el llit de puntetes, furtiu a casa meva, i em ficava a la cambra de bany procurant mantenir un silenci sepulcral. Em vestia, sempre de puntetes i contenint la respiració i, quan ja estava en perfecte estat de revista, sortia al corredor i, sense cap mena de precaució, obria les portes de les cambres de les meves filles i els encenia el llum.

—Vinga, amunt, que són les set!

Aleshores, esclatava la revolució.

Hi ha gent que s’aixeca de bon humor, decidida a enfrontar-se al nou dia pletòrica d’optimisme; i hi ha gent que s’aixeca enfurismada, com si el seu món de somnis fos paradisíac i el despertar representés una mena de condemna. La Susanna i la Patrícia, les meves filles, divuit i disset anys respectivament, pertanyien a la segona categoria.

Jo em refugiava a la cuina per fer els esmorzars, posava Catalunya Ràdio i feia veure que no les sentia. Josep Cuní ens informava del cas Filesa, sobre el finançament il·lícit del Partit Socialista, i les declaracions d’un tal Navarro a la Comissió del Congrés dels Diputats. Les nenes irrompien a la cuina per devorar el que els havia preparat. Jo els ficava pressa.

—Vinga, vinga, que és tard.

Les acompanyava a l’escola amb cotxe. Les deixava a la porta sense petons ni comiats complaents, no fos cas que ens veiessin els seus companys, i me n’anava, alliberat d’atmosferes ominoses, cap a la nova seu central dels Mossos, que es trobava al Poblenou, carrer Bolívia cantonada amb Àvila.

L’anomenàvem Base i era un edifici vell i sense encant, antiga fàbrica construïda amb esperit pràctic i sense ganes d’agradar a ningú, que havia comprat la Generalitat per utilitzar-lo com a Centre de Dades durant les eleccions al Parlament de Catalunya de 1992 i, un cop finalitzat tot l'esdeveniment electoral, va passar a ser la nostra seu.

Estava situada enmig d’edificis de tallers i naus industrials que un dia van formar el mític Manchester Català, ara abandonats i en ruïnes. Teníem la promesa que, en poc temps, el Pla Urbanístic de Barcelona havia de convertir aquell barri en una meravella enlluernadora, i que posseiríem el laboratori de Policia Científica més avançat de tot el país, però de moment només eren promeses.

Vaig estacionar el cotxe sense problemes perquè en aquella època no costava gens aparcar en aquells carrers oblidats de la mà de Déu.

Havíem perdut l’encant de l’edifici cèntric, a prop del parc de la Ciutadella, on deia la llegenda que havia estat aquarterada la Gestapo en temps del franquisme, i que estava decorat amb vitralls de colors; i ja no podíem comptar amb la cantina de la Rosita i el Ciscu, que tant ens cuidaven. A canvi, a l’altra banda del carrer teníem tres comerços imprescindibles: una farmàcia, una botiga de queviures i un bar per als cafès anteriors a la incorporació al servei.

Can Miguelín.

Al bar, ple d’enrenou i fum de cigarrets, vaig trobar la Remei.

—Com va, això? —la vaig saludar—. Li podrem comprar els pits, a la Josefa, o no?

—No me’n parlis, de la Josefa. Molta xerrameca, molta xerrameca, però no resulta gens productiva. No para de parlar de la seva veïna, l’Aquilina, que es diu Aquilina: que si s’ha comprat un televisor de no sé quantes polzades, que si s’ha comprat una catifa turca, que se l’ha fet portar directament de Turquia. L’admira! L’enveja molt, però l’admira. Es canviaria per ella ara mateix. Saps què li enveja?

—A part dels pits?

—A part dels pits. Fins i tot enveja que el seu marit se’n va de putes! Ah, sí. Diu: «És que els narcotraficants ja ho tenen, això, ho han de fer, ja se sap, són narcos…». —Em feia riure, la Remei—. Diu la Josefa: «Però després, el David compleix, eh?». El nostre narco es diu David, David Ceballos. Diu: «Compleix, se’n va putes però, quan torna a casa, compleix com un home. No com el meu marit, que ni compleix, ni se’n va de putes ni res».

La caporal es va posar seriosa, recordant que parlava amb el seu superior.

—Fem exactament el que ens van ensenyar els de ladea. Jo soc l’enllaç de la Josefa: només parla amb mi, i ja et dic jo que no és gens fàcil.

—Amb qui treballes la setmana que ve?

L’hi preguntava amb un somriure i com si no ho sabés, de manera superficial, però el cert és que jo tenia l’obligació de supervisar la seva feina. Era l’encarregat de vetllar perquè la relació de policia d’enllaç i confident no es deteriorés. De vegades, intimen massa, o el confident delinqueix i demana impunitat a canvi d’informació.

—Amb el Josep i la Carme. Sobretot, em donen seguretat quan ens trobem amb la Josefa, però no caldria, perquè no passa res. Estem fent algun seguiment… El David Ceballos visita un pis de la Zona Franca i un taller de cotxes al barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat, però no sembla que tingui cap feina coneguda.

—I què teniu, de moment, doncs?

—No res. Sabem que el David Ceballos no té antecedents, de la seva bústia hem tret cartes del Banc Sabadell, sabem on té el costum d’aparcar el seu Volvo, a quina escola porten els nens… No gaire més. Ah, sí, i hem localitzat els punts on podem aparcar la Roberta. —Es referia a la furgoneta des d’on fotografiàvem el sospitós i manteníem una vigilància discreta de la porta de l’edifici on vivia—. Ara, això sí, la Josefa es fa la interessant complicant-nos la vida tant com pot. Primer, va fer que ens trobéssim als matins, quan porta el nen al col·le. Aleshores, anàvem a esmorzar i bla-bla-bla, bla-bla-bla, m’explicava la pel·lícula del Richard Gere que van fer al Canal+ i que va anar a veure a casa del traficant, en el seu televisor nou i immens, però res més. I l’esmorzar el pagava jo.

»Quan li vaig dir que no era prudent anar a esmorzar dia sí dia també a la granja del costat de l’escola del seu fill, es va ofendre una mica i em va dir que, si m’havia de dir alguna cosa important, posaria una tovallola marró al balcó i això voldria dir que ens trobaríem al vespre, a les nou, al costat dels contenidors, quan sortís a llençar les escombraries.

—I ha tingut alguna cosa importan