Dia 1
Capítol 1

En aquella part del carrer, el pub era l’únic establiment que a aquella hora del vespre encara estava obert. Flanquejat per una filera de botigues, situat entre una floristeria i una perruqueria, durant les fredes nits d’hivern proporcionava al carrer una resplendor acollidora. El pub tenia dues portes d’entrada, una que donava accés a la barra del bar i una altra a través de la qual s’accedia al saló. Les finestres eren petites, tenien reixes i estaven situades força amunt. No feia gaire, havien pintat la façana d’un color blanquinós. El neó de color blau col·locat amb finalitats decoratives a la part de dalt dibuixava la típica silueta d’un lloro. El pub es deia The Blue Parrot. El seu propietari, que també s’encarregava de dur l’establiment, era un home anomenat Novak.

The Blue Parrot era un pub de barri i la majoria del jovent preferia desplaçar-se al centre o anar a altres pubs locals que oferien algun tipus d’entreteniment. En Novak no creia en els concursos de pub, ni en les bandes de música de pub, ni en les nits de comèdia, ni en els discjòqueis. Ell es limitava a servir begudes i a proporcionar un espai on gaudir de la companyia.

A l’altre costat del carrer només hi havia cases adossades amb uns jardins davanters molt ben cuidats. Es tractava de cases municipals que presentaven el típic disseny que s’havia reproduït al barri de Glencara i a altres barris similars de Dublín: a Finglas, Cabra West, Drimnagh, Crumlin i Ballyfermot. Petites i estretes, ara la majoria d’aquestes cases estaven plenes d’extensions. Moltes tenien revestiments de colors i decoracions extravagants, amb columnes que flanquejaven la porta principal i marquesines fetes amb rajoles que sobresortien de les finestres.

Des d’un dels extrems del carrer, una moto es va dirigir cap al pub. En aquell lloc allunyat de les principals vies de comunicació del barri, amb prou feines hi havia trànsit, però la moto s’ho prenia amb calma, desplaçant-se suaument per damunt dels reductors de velocitat que s’havien instal·lat per desanimar elsjoyriders, els lladres que robaven cotxes només per fer-hi una volta conduint a gran velocitat.

Quan la moto va arribar al pub, el passatger va ser el primer que va baixar del seient. Va agafar alguna cosa de l’interior de la guantera, i en arribar a la porta que proporcionava accés al saló es va aturar i va fer un gest al conductor per indicar-li que s’afanyés.

Quan l’home amb un casc de moto negre al cap va entrar al pub, en Danny Callaghan va baixar del tamboret on estava assegut i va fer una ullada al seu voltant, buscant alguna cosa que li pogués servir com a arma. La seva mà va engrapar l’única possibilitat que va veure que tenia a l’abast: el got de cervesa mig buit que estava bevent.

Després d’haver fet unes poques passes, l’assassí es va aturar. El casc li tapava la major part de la cara, i a través de la petita escletxa a la zona dels ulls es dedicava a inspeccionar cadascuna de les taules. A la mà dreta hi tenia un revòlver que sostenia de manera despreocupada, amb el braç deixat anar. Darrere d’ell va entrar un segon home que portava un casc de moto a joc i que sostenia una escopeta retallada de doble canó. Els dos individus anaven vestits amb unes granotes de color blau fosc.

La majoria dels clients estaven asseguts a les taules; una mitja dotzena eren a la barra, drets o asseguts als tamborets.

El primer assassí va localitzar el seu objectiu i va començar a avançar.

A aquelles alçades, la majoria dels clients que estaven més a prop de la porta ja havien entès què passava. El casc de moto, l’acompanyant armat cobrint les espatlles de l’assassí, les passes ràpides en direcció a la suposada víctima… En els últims anys, això s’havia convertit en una rutina tan recognoscible com les piruetes de Riverdance.

En Danny Callaghan va notar que la sensació de pànic que li oprimia el pit afluixava.

No soc jo.

Va deixar d’agafar el got de cervesa amb tanta força i va ficar l’altra mà a la butxaca per intentar que li deixés de tremolar. L’assassí es dirigia cap al nínxol que hi havia al co