Pròleg

És per tothom conegut que Newton va ser un ser humà profundament religiós. La devoció religiosa no és incompatible, en absolut, amb l’exercici del rigor científic si se sap establir la frontera que eviti que els postulats d’ambdós sabers no s’entrecreuin en llur particular dinàmica: «Una manera d’evitar els conflictes entre ciència i religió consisteix a considerar-les com a empreses totalment independents i autònomes. Cadascuna llueix un domini específic i uns mètodes característics justificables des de si mateixos. Segons els defensors d’aquesta posició, la ciència i la religió són dues jurisdiccions distintes que han de mantenir-se separades una de l’altra. Cadascuna ha de preocupar-se dels seus propis afers i procurar no interferir en els de l’altra. Els dos mètodes d’investigació són selectius i tenen, per tant, les seves pròpies limitacions. Aquesta separació en ‘compartiments estanc’ no ve motivada només pel desig d’evitar conflictes innecessaris, sinó també pel de mantenir fidelitat al caràcter distintiu de les diverses àrees de vida i pensament»1. Des [p. 11/416] d’aquest punt de vista, també és conegut que Newton mai va ser capaç d’establir aquesta frontera. El fet que Newton mai no hagués pogut establir aquests límits és una dada que apunta directament a la qüestió que Newton va ser incapaç de seguir el «fil de la ciència» que es derivava dels seus propis descobriments. Seguir aquest «fil» –això és, mantenir-se a «l’interior» dels canvis intrateòrics del procés evolutiu gradual que dirigeix la lògica científica– li hauria exigit allunyar-se dels seus interessos religiosos particulars. Tanmateix, no trobem aquesta llibertat en Newton: va subordinar l’eclosió purament científica que va significar l’aparició dels principis de la física clàssica a les exigències doctrinals de les seves creences metafísiques. Fonament de les nostres sospites fou que Newton –i el «newtonianisme» que va brollar a l’entorn proper del geni– va allunyar-se, en efecte, d’aqueix «fil de la ciència» a favor d’una aplicació dels postulats delsPrincipia a una cosmologia que podem ubicar de ple en el marc teològic. Aquest ha estat, de fet, un dels objectius d’aquesta obra: ser capaços d’arribar a dibuixar amb claredat quines foren totes les conseqüències a nivell teològic del descobriment de la llei de gravitació universal.

Que la devoció religiosa de Newton s’immiscís en el seu pensament científic no és cap troballa que a aquestes alçades hom pugui titllar de remarcable. Quan parla de l’esperit latitudinari que va envair Cambridge a finals del segleXVII, Paul Johnson ja ratifica aquell sentiment general que «per a tots aquests homes, educats, urbans, actualitzats, constitucionalistes en política, la religió era el sentit comú. Els temps de la persecució havien acabat. Tots els homes podien arribar naturalment a Déu només que els crits i els assassinats cessessin i que hom escoltés la veu de la raó. La raó reforçava la fe. El millor aliat de la teologia era la filosofia natural»2. Però sí creiem que és rellevant demostrar que el «newtonianisme» de soca-rel que envaïa Newton i els seus més propers [p. 12/416]  acòlits no va ser pas l’origen d’un fructífer avenç en la placenta intrateòrica del «fil de la ciència», sinó que va obrir una drecera teològica que acabaria prenent el nom d’«astroteologia». E