Subjectesa la llengua

El monolingüisme de l’altre o la pròtesi de l’origen és un text que data de 1992. Es tracta d’un diàleg a diverses veus que discorren sobre la llengua. Derrida ja ha escrit a hores d’ara els seus grans llibres de filosofia,L’escriptura i la diferència (1967),De la gramatologia (1967),La disseminació (1972),Marges de la filosofia (1972), llibres que el posicionaran entre els grans delpensament contemporani, o segons el seu mestre i amic Althusser, el darrer dels grans durant molt de temps. I, tanmateix,El monolingüisme de l’altre aborda una qüestió essencial de conseqüències polítiques inabastables: l’afer de la llengua. En sabem prou de les disputes polítiques que la llengua suscita, que enla llengua hi està en joc quelcom més que la mera comunicació. Fem de la llengua un signe identitari, un tret de pertinença a una comunitat. Ens enrabiem quan no ens la deixen emprar o quan simplement es menysprea el seu ús en determinats àmbits pedagògics, administratius, jurídics o polítics. La llengua és objecte de fúries apropiatives. D’ella en fem el nostre estendard o bé l’amaguem sota l’estora per a retre honorança a la llengua dominant. Però, tot i així, un cop emprem una o altra llengua, la qüestió de la llengua desapareix, se’ns escola entre els dits. Un cop hem decidit en quina llengua ens dirigirem a l’altre, parlem ja com si la llengua no hi fos. La llengua és de fet allò que s’oblitera per començar a parlar. Parlem en castellà, anglès, català, francès…, depenent de l’interlocutor, i una volta ja situats ens dirigim directament al significat de les paraules, car l’important, sembla, és fer-se comprendre per l’altre, que s’entengui bé allò que pensem i diem. Tot i parlar en una llengua concreta, actuem com si allò decisiu fos elquèes diu i no elcom. Pensem com si pensar fos passar per sobre les paraules, com si els mots que proferim no determinessin allò que som i fem. La crítica a aquest privilegi del significat sobre el significant, de la idea sobre el mot, de l’esperit sobre la carn, és pot ser el tret més característic de la deconstrucció que Derrida va promoure. Res no es pensa fora d’una llengua històrica i concreta, cap idea no es forja sinó en el cos i la materialitat d’una llengua, no hi ha pas un significat neutre i abstracte que es pogués traduir a tantes llengües com fos el cas. Només hi ha significants, cadenes de signes que s’enllacen d’un mot a l’altre. Si sostenim haver definit una paraula, si creiem haver trobat el seu significat real, és només perquè hem aturat l’enllaç dinàmic que la vinculava a altres significants possibles, i si ho fem, ho farem sempre amb altres paraules del mateix diccionari amb les quals es pretén capturar, per a cada mot, el significat precís que mai no li serà destinat.

És per això que durant molt de temps Derrida va vincular la deconstrucció al problema de la traducció.Des d’aquesta perspectiva la traducció no és mai unatranslation, com es diria en anglès, la transposició d’una llengua a una altra d’un significat que perdura malgrat aquest pretès trasllat. En la traducció la relació no és mai horitzontal. No hi ha dues llengües i un significat abstracte que es pogués encabir en els significants corresponents de cadascuna d’elles. Traduir és més aviat un exercici d’immersió en la pròpia llengua, un busseig i una peregrinació a la recerca d’aquells significants que millor ressonin amb la llengua que es voldria traduir i que alhora modificaran la percepció que en teníem en la llengua d’arribada. Tota traducció estarà sempre ja compromesa amb la llengua, presa en xarxes de significació que eren alienes al mot que es voldria «traslladar».Totranslate, si ho prenem en el sentit anglosaxó, és fer com si totes les llengües vinguessin a dir el mateix, per contra, «traduir» en sentit derridià serà sempre fer-li quelcom a la llengua, ferpassar a la llengua pròpia i a l’aliena per una impropietat radical. Derrida es posiciona així, d’entrada, molt més enllà de la lògica formal, de les filosofies lingüístiques, de les ètiques comunicatives, de l’anomenat gir lingüístic, que conceben el llenguatge com una estructura comuna i universal, quan és la llengua en la seva materialitat obstinada allò que caldria pensar. Es pa