La por
Laura Llevadot

Hi ha un conte breu de Kafka, gairebé una paràbola, titulatDavant la llei. Narra la història d’un camperol que es dirigeix davant la porta de la llei, custodiadaper un guardià. Quan el camperol demana d’entrar-hi el guardià el fa esperar i davant la infinitud de l’espera el camperol s’entesta a preguntar, però les respostes del guardià són cada cop més dissuasives: darrere d’aquesta porta encara n’hi ha moltes més, custodiades per guardians cada cop més terribles, la porta no s’obrirà mai i, tanmateix, aquesta estava reservada per a ell. El camperol morirà sense entendre per què el saber de la llei, que era només per a ell, li ha estat negat.

Aquest breu relat de Kafka ha estat objecte d’anàlisi per part de molts pensadors contemporanis,d’Agamben a Derrida, però malgrat les controvèrsies que hagi pogut generar el que és segur és que la narració expressa bé la condició de l’home contemporani davant la llei: voldríem conèixer-la, saber-ne l’origen i el fonament, voldríem entendre per què cal obeir-la, per què des que hem nascut en un món que ens precedeix i on tot ha estat decidit abans de la nostra arribada, hi estem d’aquesta manera obligats. Volem entendre i no només obeir, o voldríem entendre per poder desobeir, o pot ser voldríem saber per què se’ns acusa de desobeir quan ningú no ens ha explicat ni la llei —dèdal impossible només hàbil per a doctes—, ni encara menys el seu fonament, la seva raó de ser.

Tanmateix, va haver-hi un temps en què es va creure possible respondre a la pregunta del camperol. Fou al segleXVIIquan es va fer ficció dels arguments que la legitimaven, quan es va sentir la necessitat de fonamentar l’estructura jurídica que regula les nostres vides en societat. I entre totes les respostes la més terrible, la més dura, la que probablement més ens endeutarà fins al dia d’avui, fou la de Hobbes: el fonament de la llei és la por. És ben cert que, com explica en Josep Monserrat en aquest llibre, els principis a partir dels quals Hobbes defensarà la necessitat de l’Estat —entès com ares públicaoCommon-wealth—són dos: el desig, elconatus, que ho serà de «tenir com a pròpies les coses que la naturalesa ha donat als homes en comú», i la por a la mort, a no poder conservar-se i assolir allò que el desig voldria. Deixant de banda que elconatussigui entès per Hobbescom a desig de propietat, cosa dubtosa i claramentideològica, és la por l’emoció prevalent que ho condicionarà tot. No endebades Monserrat ens recorda que Hobbes, en la seva pròpia autobiografia, «adopta la por com a germana i així escrivia que la seva mare, espantada per l’arribada de l’Armada Invenciblea les costes d’Anglaterra, va parir bessonada: a ell i a la por». Que d’entre totes les passions humanes sigui la por, i no el desig, l’afecte essencial de la llei ho determina tot. Spinoza, per posar un contra-exemple, feia dependre la constitució de la vida en societat del desig d’augmentar la potència, una multitud sempre pot més que un home sol. La negativitat de Hobbes rau en aquesta avaluació pessimista dels cossos i dela natura humana. Essencialment la vida té por i,per tant, serà bo allò que garanteixi la seguretat i la supervivència, és a dir, la construcció, mitjançant l’úsde la raó i del càlcul, d’un conveni que ens protegeixidel més que probable assetjament dels altres. La prova empírica d’una tal macabra teoria no deixa lloc a dubtes, o no és veritat que «tanquem les portes de casa nostra quan es fa de nit»