Tot art és polític,
i l’espectacle també

Laura Llevadot

Quina és la diferència entreShoah (1985) de Claude Lanzmann iLa llista de Schindler (1993) de Steven Spielberg? La resposta a aquesta simple pregunta hauria de remoure’ns tots els criteris que, conscientso no, ens fan gaudir o rebutjar un film, una obra de teatre, un llibre o qualsevol altre producte cultural. Per què ens agrada el filmRoma (Cuarón, 2018)? Per què sembla haver-hi un consens generalitzat quan algun producte cultural, que no vol ser art de masses, arriba tanmateix a tanta gent fins a fer-nos sentir que, ara sí, ens trobem davant d’una gran obra a l’alçada dels nostres temps? Menystenim allò que sentim, allò que ens passa, allò que pensem i que som quan veiem un film. Creiem que només ens distraiem o bé que consumim cultura i en acabat tornem a les nostres vides com si res no hagués passat. Decidim si alguna cosa ens ha agradat o no, si ha estat una bona vetllada, entretinguda i amable, i oblidem que en l’acte mateix de sentir i jutjar som nosaltres qui ens hem revelat, qui hem desplegat una part de nosaltres mateixos que d’altra forma no hagués brollat. En el judici estètic es testimonia part del que som, de com som, del que voldríem ser. És per això que el judici estètic és també polític. Tant en l’obra mateixa com en el sentir i el pensar de l’espectador es posa en marxa una política. Sovint, però, aquesta política ja està preformada. Sentim allò que s’espera que sentim. Massa vegades l’obra està feta per redundar en una forma de sentir i de pensar políticament prefigurada, d’acord amb la lògica que governa el món. «Cada cop que vaig al cinema surto, amb plena consciència, més estúpid i pitjor», confessava Adorno, i amb això palesava com de polítics són tots els productes culturals, especialment els més banals.

Jean-François Lyotard ens parla justament d’això: del judici, del consens i d’allò que difereix respecte al consens: eldiferend. Ens parla de la manca de regles per jutjar, tant l’obra d’art com la política i, alhora, de la necessitat imperiosa de fer-ho perquè ens hi juguem allò que som o que voldríem ser. Si allò polític no es redueix a la política, si la nostra forma de subjectivar-nos, de dir-nos i sentir-nos a nosaltres mateixos, és també política, tal i com ens ensenyà Foucault, aleshores en allò que anomenem experiència estètica s’evidencia la nostra manera de prendre posició, de relacionar-nos amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el sentit o la manca de sentit dels nostres viures. I això passa precisament perquè no hi ha regles universals per jutjar; i aleshores cal fer l’esforç de pensar o bé de cedir a la indolència i deixar que la lògica imperant pensi per nosaltres i parli per les nostres boques ermes d’idees. Fa un temps no tan llunyà alguns anomenaven, a això darrer, ideologia. Per tal d’evitar la càrrega metafísica d’aquest terme, Lyotard prefereix parlar de consens, d’aquell discurs que tendeix a suprimir totes les diferències i a imposar una única manera de pensar i de sentir. Si Lyotard pot ser considerat postfundacional o més aviat antifundacionalista —com defensa Gerard Vilar en aquest llibre àgil i precís— és perquè rebutja de ple qualsevol principinormatiu, teleològic i fonamentador, que permetés conduir els nostres judicis i atorgar-los estatut de veritat. Però que no hi hagi veritat ni regles normatives per jutjar no vol pas dir que no hi hagi criteris. El criteri és la justícia. Justícia amb allò que difereix, que no es pot encabir en les lògiques del present i, sobre tot, amb allò que no es deixa representar.

S’entén malament Lyotard quan se’l vincula sense més ni més a la postmodernitat. És cert que ell en va fer el diagnòstic i que allò de lapostveritat, que ara està tan de moda i sembla la gran novetat, ja havia estat anunciat i sistematitzat per Lyotard a finals dels anys 70. El que ens deia aleshores és que la veritat havia deixat de funcionar com atelosen tots els àmbits del coneixement. Que el coneixement, els discursos, la major part dels productes culturals i fins i tot l’e