Jo no sóc una pipa

Laura Llevadot

Hi ha un quadre de Magritte en què apareix dibuixada una pipa i a sota la llegenda:Ceci n’est pas une pipe. «Aixòno és una pipa» no és pas el títol de l’obra que és, en realitat,La traïció de les imatges (1928-29), sinó l’enunciat escrit amb cal·ligrafia escolar que forma part del mateix quadre en el que apareix una pipa dibuixada. Aquest fet, que «això no és una pipa» no sigui el títol sinó part de l’obra, permet comprendre allò que Magritte hi està posant en joc. En primer lloc, una impugnació perversa de la representació. La representació d’una pipa, sigui pictòrica, gràfica o fonètica, no és una pipa, la pipa no es presenta en la seva representació, de la mateixa manera que un partit no (re)presenta als seus votants. Llegeixi’s, doncs, en clau política. Però en segon lloc, hi ha també en aquest quadre una impugnació de la denominació, d’aquell suposat «espai comú» entre els noms i les coses que creiem natural i vinculant. Posem, ara, en el lloc de la pipa, un homosexual, un nenTDAH, una dona o un home, un negre, un esquizofrènic, un delinqüent,.... i a sota la llegenda «Això no és... ». La primera impugnació correspondria, potser, a allò que denuncia el pensament polític postfundacional, quela política no representaallò polític. La segona, però, és més subtil, atén a la manera com ens diem a nosaltres mateixos, a les paraules que emprem per definir-nos, als discursos que assimilem en els nostres processos de subjectivació. Sovint aquestes paraules no les triem, ens trien. Des de ben petits ens diuen si som homes, dones, ara també trans, intel·ligents, capaços, perversos, discapacitats, hiperactius... alguns fins i tot arriben ja a l’educació primària ambdictamen. Això sí, tot plegat ben inclusiu i tolerant. Però el fet és que estem, des del principi, denominats. La primera crítica pertorba els fonaments de la sobirania i de la llei: el sobirà, sigui un rei o un parlament, no ens representa. La segona, per contra, apunta envers la norma, denuncia que no és pas un espai natural i neutre el que ens assigna dins del col·lectiu dels ciutadans «normals» o el que ens expulsa al terreny de la patologia i de l’anormalitat, sinó un espai ben bastit, políticament construït. I en aquesta construcció de la normalitat, de la normalitat elevada a normativitat, no és només el discurs parlamentari el que intervé sinó també i sobretot, almenys des de la modernitat, el discurs mèdic, psicològic, psiquiàtric, jurídic, sociològic, antropològic... Tots aquells discursos que, en nom d’una veritat científica i objectiva, han col·laborat amb el poder per fer-nos sentir que som allò que diuen que som. Que allò polític no es redueix a allò jurídic, que també la nostra relació amb nosaltres mateixos i amb els altres —a través de la manera de denominar-nos— és política, és potser una de les aportacions més contundents i fecundes de Foucault. L’Ester Jordana l’esgrana impecablement en aquest text.

Des d’aquest punt de vista, no és només que «allò personal sigui polític», com deien les feministes referint-se a com d’amarades de masclisme hegemònic estaven les relacions aparentment més íntimes, sinó que allò mèdic, allò pedagògic, allò científic... és polític. Tots aquests discursos que s’amaguen rere l’aparença de l’objectivitat i l’humanisme més inclusiu, pertanyen a allò que Foucault, en els darrers cursos, va anomenargovernamentalitat, terme que dóna títol a aquest llibre. L’anàlisi de les formes de governamentalitat, de la m