Interruptors per a policies1

Laura Llevadot

Durant molt de temps —en especial aquells qui freqüentàvem la Facultat de Filosofia els anys noranta— vàrem sentir a parlar de derrota, d’absència de futur, de crisi del pensament crític, de dissolució d’aquell subjecte polític capaç d’acció transformadora que havia estat el proletariat. La postmodernitat semblavahaver desactivat totes les lluites possibles. Llegíemaleshores Baudrillard, Lyotard, Virilio…, i apreníemcom les societats de consum, eltoyotismei l’èxit aclaparador de la indústria cultural havien esvaït tota perspectiva revolucionària tot encapsulant els individus en una «vida privada» tensada sobre el desig de posseir béns materials i culturals, i de ser iguals o millors que els altres. Una societat atomitzada havia oblidat la dominació, que n’era l’origen, hom se sentia feliç en la inòpia del benestar assolit i ja no era possible res. Hi havia, també, per altra banda, un discurs que ho celebrava, lectors entusiastes de Fukuyama al capdavant: la fi de la història de la lluita de classes n’era la realització en les democràcies liberals. El més a les esquerres que s’acceptava aleshores era l’idealhabermasiàd’una societat del consens en què democràcia volia dir diàleg.

En aquest escenari, a mig camí entre el nihilisme fosc davant la derrota del marxisme i la festa buida de la banalitat, el pensament de Jacques Rancière irromp com una bafarada d’aire fresc. No tothom va poder parar-hi l’orella. Ha calgut temps, traduccions, un treball editorial precís i atent per poder presentar ara, en català, la singularitat de la seva escriptura i del seu capteniment. Xavier Bassas Vila, un dels seus traductors més prolífics i vigilants al procés d’escriptura ranciereà, ens ofereix encertades claus de lectura. La primera d’elles, l’allunyament de Rancière del seu mestre Althusser, il·lumina l’escena tèrbola en la qual ens debatíem impotents.

Allò que Althusser heretà del marxisme clàssicfou, justament, la creença en un subjecte polític, per bé que ideològic —aquí rau el seu desplaçament estructuralista—, que havia de ser desvetllat per tal que dugués a terme la revolució que, en modificar els mitjans de producció, desterraria la dominació. Totes les pressuposicions metafísiques romanen intactes en aquesta formulació: la presumpció d’una identitat (els obrers), capaç d’una acció transformadora d’allò real (la revolució, lapraxi), en la mesura que accedeixi a una formació teòrica (la ciència marxista), així com untelos, una finalitat de la política (la societat sense classes). El pensament postfundacional, de què aquíRancière és un clar exponent, bandeja la totalitat d’aquest aparell metafísic que organitzava la teoria i la pràctica política de dretes i d’esquerres. Sense pretendre reduira explicació tètica un text que s’hi rebel·la de manera conscient i voluntària —tal com en Xavi Bassas s’afanyaa mostrar des del bell inici del seu llibre— podria dir-seque Rancière capgira d’arrel totes aquestes pressuposicions. En primer lloc, la política no és l’escenari de la transformació social amb vista a una fita final. La política és una interrupció de l’ordre establert, d’allò que Rancière anomenarà policia. Ara bé, la policia no és només la distribució desigual dels mitjans de producci