Introducció

Com moltes de les persones de la meva edat, em vaig adonar als 20 anys que la manera com la generació dels meus pares (i les generacions precedents) concebia l’estructura familiar i l’educació dels fills no era gaire correcta.

Al llarg de la dècada següent, durant l’etapa en què em vaig formar com a terapeuta familiar (en treballar amb els anomenats nens i joves amb desajustos i amb mares solteres), vaig veure que les meves idees sobre la família i l’educació dels fills no eren ni millors ni pitjors que les dels meus pares. De fet, els nostres conceptes compartien els mateixos punts febles. En primer lloc, no tenien una base ètica. I, en segon lloc, estaven formulats sobre un pressupòsit arrogant i polaritzador: hi ha gent que té raó perquè actua seguint unes actituds correctes i hi ha gent que no en té perquè actua seguint unes actituds equivocades. Aquesta tendència a classificar també la veia en els comentaris que feien els meus companys i clients sobre la meva feina. Alguns pensaven que la feia bé, d’altres, no. Ingènuament, creia que tot aniria bé, sempre que el primer grup fos més nombrós que el segon. Va passar un cert temps fins que vaig entendre que hauria d’haver escoltat les veus disconformes. No ho vaig fer fins que vaig ser pare i vaig poder experimentar la meva pròpia incompetència. Aleshores vaig començar a aprendre; fins a aquell moment havia romàs en un període de formació.

Abans de ser pare, creia que les famílies s’havien de basar en la tolerància i la comprensió, i que les relacions paternofilials havien de ser democràtiques. Aquest era el concepte oposat a una educació fèrria, moralista i intolerant, que sabia que era destructiva per a la vitalitat i l’autoestima dels infants. Però, a mesura que passava temps amb el meu fill, i després de molta feina diària amb famílies amb fills, em vaig anar adonant de la superficialitat dels meus conceptes. És evident que la nostra idea del paper dels nens en el si de les famílies i de la societat ha evolucionat enormement des que jo era petit. La nostra concepció de la naturalesa humana, les nostres formes de càstig i les nostres idees sobre la moral educativa i pública s’han humanitzat i ara són menys restrictives. No obstant això, he pres consciència de dos factors que m’han canviat i m’han fet mal tant professionalment com personalment. En la meva tasca com a professor i tutor he vist massa vegades que els pares no podien continuar endavant. Es reunien amb terapeutes per parlar dels seus fills i sortien de les trobades sentint-se com uns perdedors, incapaços de decidir quines mesures havien de prendre i més desorientats que quan hi havien arribat. Els terapeutes, al seu torn, sortien de les reunions sentint-se inútils i incompetents. Tot i així, obligats per la força del costum, continuaven treballant segons la psicologia tradicional, més preocupada per buscar problemes que per trobar solucions.

Com a terapeuta familiar, he pogut comprovar que els nens i adolescents encara havien de fer front a la part més dura d’aquesta manca de connexió entre pares i terapeutes. Encara avui en dia, carreguem els nens amb una responsabilitat que pocs pares, polítics, educadors, professors o terapeutes volen per a ells mateixos. Tanmateix, no ho fem de mala fe; estimem els nostres fills i creiem que necessiten afrontar aqu