: Anna Katharine Green
: El casalot abandonat
: Editorial Clandestina/Crims.cat
: 9788419627735
: Biblioteca Clandestina
: 1
: CHF 7.80
:
: Erzählende Literatur
: Catalan
: 326
: Wasserzeichen
: PC/MAC/eReader/Tablet
: ePUB
Estat de Nova York, segle XVIII. Plena revolució dels Estats Units. A través del diari d'una hostalera, la senyora Truax, descobrim un crim que trigarà anys a resoldre's. Els Urquhart, una jove parella de casats, arriben al seu hostal amb un paquet sospitós i insisteixen a quedar-se a la cambra més antiga; l'endemà marxen de manera sobtada. Setze anys més tard, un nou hoste revela informació crucial sobre aquella nit misteriosa. Anna Katharine Green va ser una de les autores més populars del canvi de segle. A les seves novel·les hi conviuen el romanticisme de la novel·la victoriana i la versemblança judicial de la novel·la detectivesca. A El casalot abandonat, la seva incursió en el gènere gòtic, combina anotacions a un diari i cartes per crear una trama intricada plena d'intrigues, passions i enganys.

Anna Katharine Green (Nova York, 1846-1935) va ser una poeta i novel·lista, considerada la mare de la ficció detectivesca. Des de ben petita la seva vocació era escriure. Després d'uns intents fallits en poesia i inspirada pel seu pare, advocat, va fer el salt a la novel·la policíaca amb The Leavenworth Case, un èxit de vendes lloat per contemporanis com Wilkie Collins. Va casar-se amb l'actor i dissenyador de mobles Charles Rohlfs, que va adaptar alguns dels seus llibres al teatre. Durant la seva carrera literària va escriure gairebé quaranta novel·les, totes èxits de vendes.

Capítol I
La cambra de roure


Cavalcava entre Albany i Poughkeepsie. Plovia impetuosament, i el meu cavall, ja cansat del llarg viatge, donava senyals inequívocs d’estar esgotat. Per això em vaig sentir molt alleujat quan vaig veure alçar-se al meu davant, a la part més allunyada del camí, la silueta difusa d’una casa, i igualment vaig decebre’m quan, un cop arribat al seu davant, vaig adonar-me que m’acostava a una ruïna deshabitada. Les xemeneies ensorrades i els vidres trencats mostraven una decadència tan gran, que només podia aspirar a trobar-hi un refugi temporal. Però estava tan cansat de la tempesta que vaig deturar-me davant de l’estructura decadent i inhòspita, i mentre em disposava a treure un peu de la sella vaig sentir una exclamació inesperada darrere meu. Em vaig girar i vaig veure un home atractiu que treia el cap per la part de davant d’un cotxe de cavalls.

—Què preteneu? —va preguntar-me.

—Guardar-me de la tempesta —va ser la meva resposta immediata—. Estic cansat, igual que el meu cavall, i pel que sembla, encara falten un parell de milles per arribar al poble.

—Ni que en faltessin tres! No us quedeu en aquesta morgue! —va cridar, fent-se a una banda per indicar-me que al seu costat hi havia lloc.

—I per què? —vaig demanar empès per una curiositat sobtada—. No deu ser pas, aquesta, una d’aquelles cases encantades de què tothom parla, oi? I tant que hi entraré, i li estaré molt agraït a la tempesta per haver-me portat a un lloc tan interessant.

Vaig trobar que l’home semblava avergonyit i que, per un moment, es plantejava deixar-me en mans del meu destí i seguir viatge, però els bons sentiments van prevaldre, i va cridar de nou:

—Vingueu amb mi i deixeu estar els misteris. Si després de sentir la història d’aquesta casa hi voleu tornar, jo no us ho impediré, però veniu abans al poble i mengeu com Déu mana. El vostre cavall ens seguirà sense gaires problemes si no us ha de portar.

L’oferta era massa temptadora per rebutjar-la, així que, agraint-li l’amabilitat, vaig baixar del cavall, i després de lligar-lo darrere del cotxe, vaig acomodar-me al costat d’aquell estrany benigne. Mentre ho feia vaig fer un altre cop d’ull a les ruïnes a què havia estat a punt d’entrar.

—Déu totpoderós! —vaig exclamar assenyalant l’estructura que amb un primer pis prominent i amb aquelles obertures tètriques presentava un aspecte molt suggestiu—. Si sembla una calavera!

El meu company va remoure’s al seient, però no va respondre. Aquella comparació no semblava nova per a ell.

Aquell vespre, instal·lat a la còmoda cambra d’una fonda, vaig llegir el manuscrit següent. Aquell estrany tan amable me l’havia donat i m’havia explicat que l’havia escrit el darrer ocupant d’aquell hostal que jo havia estat a punt d’investigar. L’autora havia estat l’antiga hostalera, que havia arribat a la vella casa temps després que la decadència s’hi hagués instal·lat i la desolació pudís a través de les finestres obertes. Havia mort en l’habitació nord, i aquell text havia aparegut sota el coixí. Deia així:

28 de gener de 1775

No m’entenc. No entenc els meus dubtes, i soc incapaç d’entendre les meves pors. Quan vaig veure arribar el carruatge, seguit de la tartana amb aquell bagul tan incomprensiblement gros, vaig pensar que recuperaria la calma que havi