El nas

I

El 25 de març va succeir un incident d’allò més insòlit a Sant Petersburg. El barber Ivan Iàkovlevitx, que vivia al’avinguda de Voznessenski (el seu cognom s’havia perdut, fins i tot al rètol, on tan sols hi havia pintat un senyor amb una galta ensabonada i la inscripció «També fem sagnies», no hi deia res més), es va despertar de bon matí i va sentir l’olor de pa calent. Es va incorporar i, des del llit, va veure que la seva muller, una dama força respectable i molt aficionada al cafè, treia del forn panets acabats de fer.

—Avui, Praskóvia Óssipovna, no prendré cafè —va dir l’Ivan Iàkovlevitx—, però sí que tinc ganes de menjar pa amb ceba.

(De fet, l’Ivan Iàkovlevitx volia tant una cosa com l’altra, però sabia que era totalment impossible demanar-les totes dues, perquè a la Praskóvia Óssipovna no li agradaven gens els capricis d’aquella mena.)

«Que mengi pa, aquest talòs. Per a mi, millor: així em quedarà una altra tassa de cafè», va pensar l’esposa. I va llançar un panet a sobre la taula.

L’Ivan Iàkovlevitx, per allò de la decència, es va posar un frac per sobre la camisa de dormir, va agafar la sal i dues cebes i va seure a taula. Amb un ganivet a la mà, es va posar a tallar el panet amb aire solemne. Un cop tallat en dues meitats, se’n va mirar una i, atònit, hi va veure una cosa blanquinosa. L’Ivan Iàkovlevitx la va tocar amb el ganivet amb molta cura i la va palpar amb els dits. «És dur! Què deu ser?», es va dir a si mateix.

Va ficar els dits al tros de panet i en va treure… un nas! L’Ivan Iàkovlevitx estava astorat. Es va fregar els ulls, va tornar a palpar aquella cosa: un nas! Sens dubte, un nas! I, a més, li feia l’efecte que era d’algú conegut. L’horror es va estampar a la cara de l’Ivan Iàkovlevitx. Però aquell horror no era res, comparat amb la indignació que es va apoderar de la seva dona.

—D’on has tallat aquest nas, animal! —va cridar enfurismada—. Farsant! Borratxo! Jo mateixa et denunciaré a la policia. Quin lladre! És clar, ja he sentit tres clients que es queixaven perquè quan els afaites els estires tant el nas que sembla que els el vulguis arrencar.

L’Ivan Iàkovlevitx estava més mort que viu. S’havia adonat que el nas no era sinó el de l’assessor col·legiat Kovaliov, a qui afaitava dimecres i divendres.

—Espera’t, Praskóvia Óssipovna! L’embolicaré amb un drap i el deixaré una estoneta en un racó, i després me l’enduré.

—No et vull ni sentir! I ara! Com vols que tingui un nas tallat a la meva habitació? Cul d’olla! Com que no saps fer res més que passar la navalla amunt i avall pel cinturó, aviat no sabràs ni fer la teva feina. Pendó! Pocapena! Què vols, que jo respongui per tu davant la policia? Pòtol, cagabandúrries! Treu el nas d’aquí! Fora! Emporta-te’l on vulguis! No en vull saber res més!

L’Ivan Iàkovlevitx estava paralitzat. Rumiava i rumiava, però no sabia què pensar.

—Com ha passat, només el Diable ho sap —va dir en acabat, tot gratant-se darrere l’orella—. Si ahir vaig tornar begut o no, no ho puc dir del cert. Ara bé, tot sembla indicar que devia ser un incident enrevessat, perquè el pa s’ha cuit al forn, però el nas no. No en