presentació
Pau Matheu
El llibre que ara presentem per primera vegada en català és, com diu Gustave Thibon al prefaci, el primer llibre publicat de Simone Weil i, segurament, un dels més llegits de l’autora. Encara avui constitueix per moltes persones la via d’entrada al pensament ric, fecund i paradoxal de la filòsofa francesa.
La publicació de l’obra el 1947 va provocar una intensa commoció en la intel·lectualitat europea. Simone Weil era ja força coneguda durant els anys trenta per la seva participació en nombroses revistes, però els seus articles versaven gairebé exclusivament sobre qüestions polítiques i socials: la guerra, el colonialisme, la lluita de classes, l’estratègia sindical. Els articles que publicà entre 1932 i 1933, en què analitzava lúcidament la situació alemanya, criticava l’actuació de les diverses forces obreres i advertia dels perills d’una possible victòria feixista, foren coneguts i discutits en entorns militants. El 25 d’agost de 1933 —Weil tenia vint-i-quatre anys— la revistaLa Révolution Prolétarienne, fundada per membres expulsats del Partit Comunista el 1924 i que agrupava revolucionaris antiestalinistes de diverses tendències, publicà l’article «Perspectives. ¿Anem cap a una revolució proletària?», on Weil reflexionava críticament, basant-se en el mètode materialista de Marx, sobre la possibilitat mateixa de la revolució. L’article causà un autèntic terrabastall: va provocar elogis apassionats i crítiques furioses. A Pierre Monatte, fundador deLa Révolution Prolétarienne, li semblà «admirable». Altres afirmaren que era un treball genial «i que des de Rosa Luxemburg no s’havia escrit res de semblant». Boris Souvarine, pensador comunista rus perseguit per l’estalinisme, afirmà de Weil: «És l’únic cervell que el moviment obrer ha tingut des de fa anys.»1 Altres, en canvi, inclosos alguns membres deLa Révolution Prolétarienne, reaccionaren més negativament. El mateix Trotski escrigué a l’octubre un text en què criticava l’article a la seva revistaLa Vérité. Durant les vacances de Nadal de 1933, Trotski s’allotjà uns dies en un pis dels pares de Simone Weil i va discutir amb ella cara a cara durant hores.
Simone Weil no era, doncs, una desconeguda. Però cap dels que havien llegit els seus articles al llarg dels anys trenta s’esperava trobar les idees expressades aLa gravetat i la gràcia. Van sorprendre fins i tot moltes de les persones que pogueren parlar amb ella durant els anys de Marsella estrictament contemporanis a la seva redacció. Quan el llibre va aparèixer el 1947, aquesta nova dimensió del pensament de Weil fou rebuda, igualment, amb crítiques i elogis. El seu mestre Alain (pseudònim d’Émile Chartier, tota una personalitat a França), que havia llegit molts dels seus textos anteriors i que l’admirava profundament,2 escrigué: «ALagravetat i la gràcia vaig trobar molt poques coses; és el que prometia un títol vulgar i que sens dubte no era seu.»3 Altres, en canvi, acolliren aquesta nova direcció amb entusiasme. Cristina Campo ha pogut escriure que les obres de Weil, però
sobretot aquesta afortunada tria delsQuaderns,La gravetat i la gràcia, van purgar radicalment i per sempre el millor d’una generació dels mites obsolets de la raó, dels contes sentimentals i de final feliç de la ciència, dels febles tabús de la història i la psicologia, de la teologia terrorista del progrés […], que paralitzaven o distorsionaven, com a mínim des de feia dos segles, les operacions més elementals del coneixement.4
La gravetat i la gràcia, doncs, com els seus escrits dels anys trenta, sacsejà els lectors de Weil amb el seu estil sec, contundent i provocador, i els va dividir com una espasa de doble tall entre detractors i entusiastes igualment apassionats.
Dit això, cal advertir que aquest llibre, el primer de Simone W
