1
Joier de teca amb incrzustacions de nacre

Bé, no ho sé, com començo? Com es comença?

Aquí tenim aquest manuscrit, aquesta novel·la inconclusa del Rafael Larraz que pretenia explicar un succés importantíssim d’aquesta ciutat però que es va perdre en detalls inconcrets, en notícies que donava per sabudes i en temes personals que em semblen molt divertits però que, des del meu punt de vista, treuen importància a allò que realment en tenia.

Bé.

Em dic Francisco Largo i em demanen que parli d’allò que vam anomenar el Cas del Butró de la Magdalena; encara que, ben pensat, al final el butró no va ser el més important. El més catastròfic va ser la sèrie d’assassinats que van arribar després, un fet insòlit i un escàndol de proporcions gegantines per a una ciutat petita i modesta com Castelló de la Plana.

La primera traça, d’aparença insignificant, d’allò que esdevindria un terratrèmol que ens va fer ballar el cap a tots va ser un simple robatori amb escalament. No em corresponia a mi investigar-lo, perquè jo aleshores era el responsable de laUDEV, que vol dir Unitat de Delinqüència Especialitzada i Violenta, però el Cristóbal Benavides, cap suprem de la nostra comissaria, va considerar que era jo qui havia d’encarregar-me del tema.

Era un divendres, 26 de febrer, 1999, aquí tinc les notes, i vaig entrar a Comissaria a primera hora del matí. Em va sorprendre trobar al meu despatx el comissari assegut a la meva butaca, amb el braç dret recolzat a la meva taula per subjectar-se el cap d’expressió avorrida. No es va moure en veure’m. Només va dir:

—A tu t’estava esperant. —Vaig deixar el diariMediterráneo sobre l’escriptori i, sense treure’m la jaqueta, vaig enarcar les celles i vaig esperar—. Tenim un escalament a la plaça de la Pau. Vull que te n’ocupis.

—Per què? —em vaig sorprendre—. És cosa de Robatoris, no?

El Grup de Robatoris, que portava el Domínguez, s’encarregava dels robatoris en pisos i establiments. Poca cosa per a nosaltres.

—El Domínguez no hi és —va respondre el comissari—. La seva dona ha tingut un còlic nefrític i l’està acompanyant a l’hospital. I en el seu lloc hi ha, com et pots imaginar, el Clópez.

Com em podia imaginar. El Clópez.

Un fenomen, el Clópez. En realitat, es deia Joan C. López i sempre havíem pensat que la C del seu nom volia dir Carlos, Juan Carlos López. Fins que un dia en va arribar un que havia estudiat amb ell a l’Escola de Policia d’Àvila, i ens va dir que la lletra era de Cabezón. Es deia Juan Cabezón López. No hauria passat res si no hagués resultat que s’avergonyia del seu cognom des de la seva més remota infància. Fins i tot havia aconseguit que en el seu document nacional d’identitat constés Joan C. López Urbano, els cognoms de la seva mare. Quan es va saber allò de Cabezón a la Brigada, es va enfonsar com unTitanic sense músics i va estar de baixa per depressió. Nosaltres no li havíem donat més importància que unes rialles inofensives, però ens va fotre un ensurt tan gran, tan inoblidable, que ja se li va quedar el Clópez, o el Maclópez, perquè si li deies Cabezón, era capaç de suïcidar-se. Era un paio molt estrany. Una mica gras i molt calb, caminava mirant al terra, com aclaparat per una allau de circumstàncies adverses, sempre esquivant les mirades alienes amb cops de cap tímids i sufocats. A principis dels 80, quan ja era insostenible la teoria que «la màfia no existeix i a més cap dels seus membres ha visitat mai Espanya» (com dèiem públicament a qui s’interessava pel tema), van enviar el Clópez a estudiar el fenomen a Roma i Nàpols. El van triar a ell perquè tenia una llicenciatura en Dret i parlava correctament l’anglès, el francès i l’italià. Va conèixer el jutge Giovanni Falcone i membres de la comissió parlam