Capítol I

Si saps com ets de ric, no ets ric.

Però jo no soc conscient de la magnitud

de la meva riquesa. Així de rica soc.

IMELDA MARCOS

L’Oleguer Massot va rebre la carta d’acomiadament el mateix dia que feia cinquanta-sis anys. Un regal de natalici ben galdós, val a dir.

Havia treballat amb fidelitat i eficiència com a torner fresador a l’empresa Bagas S.A. des dels quinze anys. Primer d’aprenent —llavors en deienmeritori i arabecari—, després d’auxiliar, per passar a ser oficial i, finalment, encarregat de secció. L’Oleguer era un virtuós del torn i la fresa; per entendre’ns, era al seu ofici el que Stakhànov a la glòria dels soviets. I de cop i volta el cardaven al carrer amb una mà a proa i una a popa.

La indemnització, mercès a la nova legislació que havia aprovat anys enrere el Partit Circular, era minsa: nou dies per any treballat amb un topall de nou.

La prestació per atur, de dos anys, era de poc més de la meitat de la seva nòmina i sense pagues extraordinàries. Per acabar-ho d’adobar, ell i la seva família —dona i tres fills— vivien al dia, sense xarxa ni coixí. El rebut del lloguer del piset, que decuplicava l’inicial, i el preu de l’energia i del cistell de la compra, que s’havien disparat fins a assolir nivells pornogràfics per mor d’una guerra a un racó de món geoestratègic, feien entrar la paraula «estalviar» a l’esfera de la utopia.

Reblant el clau crematístic, la matrícula del fill gran a la Llicenciatura en Humanitats Sobreres exhauria el minso romanent de què disposava laUnidad Familiar.

El salari de l’Oleguer era l’únic ingrés de la família. La malaltia pulmonar crònica de la parenta no li permetia treballar —amb prou feines respirar— però tampoc havia merescut el vistiplau del Tribunalde Lo Social com aIncapacidad Permanente. Es veu que sa senyoria sempre havia respirat perfectament. De fet, era sabut que per aconseguir aquest rar privilegi t’havies de presentar al jutjat amb el cap en una bossa del Carrefur. Si no, eres perfectament apte per treballar, no hi feia res si tenies lepra, Ebola o un certificat de defunció.

L’Oleguer va buscar feina amb esforç i dedicació, però a la seva edat els currículums que enviava o lliurava acabaven indefectiblement al foc. Deu ser perquè passats els cinquanta ets un ancià improductiu. Elbackground professional, com els agrada anomenar als caps de personal l’experiència, és irrellevant. És molt millor contractar cadells acabats de sortir de la Formació Professional que, encara que sense tenir ni puta idea de fresar ni tornejar, ni tan sols de treballar, són barats i no coneixien l’existència ni la funció dels sindicats, ignoren el que és un conveni i no han sentit a parlar mai de drets laborals.

Per acabar-ho d’adobar, la gran majoria de màquines anaven soles. Se’n diuproducció robotitzada i no, no són aquells humanoides blancs, brillants i pigmeus de les firestech que et donen la maneta i et diuen «hola babau, com estàs?».

Només necessitaven que algú els afartés de «menjar» i en recollís el producte acabat per dur-lo al magatzem. I ara riureu, però els magatzems també s’havien robotitzat. Aquells aparells no tan sols no es queixaven mai sinó que estaven programats per autodestruir-se si algú pronunciava els mots «sindicat», «conveni» o «drets laborals». Per això els enginyers que els parien tenien molta cura de no dotar-los d’orelles.

L’Oleguer no volia ni pensar què passaria quan se li acabés la indemnització i la Prestació per Atur. Seria una cosa equiparable a abaixar la tapa i tibar la cadena.

Amb el Massot i mil cent vint-i-dues persones més, van caure de la nòmina dos amics del torner, la Tere Palà, comptable, i el Joaquim Rendueles, encarregat de magatzem, tots ells units com carn i ungla pel fet que havien aterrat a l’empresa el mateix