Va ser el tiet Ricard qui la va avisar que en aquell bufet buscaven una secretària. Una secretària o un passant, la Margarita no recorda aquest punt. Li faltaven dos anys per acabar la carrera i el fet d’harmonitzar feina i estudis li va canviar la vida, perquè anava sempre curta de temps i de son a canvi d’un sou. El dia que hi va anar, el Diego la va fer passar sense mirar-la. En mànigues de camisa, llegia un plec de fulls mentre anava al despatx de son pare propulsat pels cabells clars i esvalotats del cap. La Margarita recordava l’olor de loció d’home donant la benvinguda a aquell món on les dones eren un afegit més al decorat de les velles Olivetti, els penjadors i el cubell dels paraigües, com les futures cafeteres de filtre de paper i els primers ordinadors, atentes a obeir sense badar. Un món fosc, injust i dispar, allunyat de les reivindicacions actuals. La va rebre la Rosita, la secretària del pare del Diego, severa i estirada, en el paper responsable de les misèries dels homes, de passar-los a net els assumptes, contestar les trucades i dur-los l’agenda, dins del típic conjunt jaspiat de beata de l’època. La Rosita tenia llavors uns quaranta anys i en duia uns vint amb el pare del Diego, fent equilibris entre la feina del bufet i la de mestressa de casa que s’escapolia els divendres al mercat de Santa Caterina, mentre arrossegava la família, com ella deia. Com ella faria amb el Diego. Quan la Margarita va saber que el fill de l’amo havia demanat un ajudant amb coneixements en dret en comptes d’una secretària i que s’havia discutit amb el pare, va suposar que la veterana Rosita estava darrere de la picabaralla pel menyspreu que li va dedicar els primers dies al bufet. Clissades les intencions, la Margarita va canviar el conjunt formal del primer dia per un amb més color. Es va ruixar amb aigua de colònia per esbandir la sentor de mascle i es va dedicar a col·laborar amb el Diego, com ell li va explicar a la primera xerrada. No oblidaria mai la cara de sorpresa de la Rosita quan va saber que ella i el Diego festejaven, perquè aquell dia va saber que la seva sort quedava lligada a la del sogre i a la bona voluntat de l’hereu. Juntament amb la simpatia de la seva xicota.
{}
El cop de porta posa punt final a la celebració d’aniversari de la Pepi. Després de la sortida irada de la Virgínia, arriba del replà l’engegada de l’ascensor. El retruny del vell mecanisme sembla voler estrangular la tensió que roman al saló menjador després de la baralla. La Pepi em mira des d’una punta de la taula amb la mirada esbatanada del desconcert. Decideixo ignorar aquella preocupació i servir-me una altra tassa de rooibos. No les havia vist discutir mai d’aquella manera i encara menys de política. Coneixia les opinions comunistes de la Virgínia, molt feminista, ella, molt revolucionària, però a la Pepi no li havia sentit mai un raonament. El rooibos bombolleja, l’ascensor grinyola i la Pepi panteixa. Agafo un pastisset de la Virgínia i mossego la cobertura cruixent i ensucrada. L’ascensor grinyola i setembre agonitza, rúfol, a les cinc de la tarda, pel balcó entreobert que dona al carrer de Balmes. Mastego i recullo el sucre que han escampat les pastes quan encara manteníem la calma després de besar-nos les galtes amb cordialitat. El fil blanc de les estovalles bones llueix com la rendició que hauríem de signar tots quan arribem al final de la vida. Com la docilitat del joc de tasses, plats i coberts, esperant per ser recollit. Damunt queda el testimoni mut del paper setinat de colors, ara rebregat, que embolicava els regals que li hem fet. Sura en l’ambient l’intens olor de gardènies del perfum que li ha regalat la Virgínia. La dessuadora rossa que m’ha comprat el Lucas per a ella, quan vaig demanar-li una jaqueta d’entretemps, penja abandonada al respatller com un tercer convidat imprevist. Un espetec anuncia l’arribada de l’ascensor i un miol que l
