La Vella treu una bossa de plàstic de la nevera plena de vísceres de conill. Posa la mà a dins i n’agafa un grapat. El tira en una paella atrotinada amb oli bullent. Trenca un ou i el posa dins un got, hi afegeix tres cullerades de sucre i quatre dits de vi. Ho remena amb força: cloc, cloc, cloc. Són quarts de set, i el seu fill, el Mort, és assegut a la taula de la cuina esperant l’esmorzar amb la mirada perduda. La Vella li acosta el got amb l’ou, sucre i el vi. El seu fill l’agafa amb les seves dues mans enormes i l’engoleix amb tres glops. Li queda una mica d’ou enganxat a la comissura dels llavis i deixa anar un rot sord. Fa més de quaranta anys que aquesta és la base de l’esmorzar del Mort. Els diumenges, però, la Vella li posa dos ous en comptes d’un i el doble de sucre. La Vella reparteix les vísceres en dos plats i les acompanya d’una llesca de pa. Fa dècades que no funciona l’extractor i la fortor de ronyons i fetge de conill queda molt viva a l’atmosfera. La Vella seu i mengen, només els acompanyen els sons guturals de les dents trinxant aquelles vísceres. Sota la taula hi ha el Blackie, un gos d’atura barrejat. Un petaner negre i pelut que tot el dia deambula darrere les faldilles d’aquella dona. La cuina és un espai fosc i lúgubre on només entra la llum per una finestra petita que dona a un camí polsós. Tot està revestit amb una pàtina de greix i pèls de gos. L’espai té una llar de foc que la Vella s’ocupa d’atiar cada matí. Aquell foc no mor en tot l’hivern. Al costat hi ha una tele petita i antiga que funciona per la gràcia de Déu, i al seu davant, un sofà que en una altra vida havia estat blau marí, i ara fa massa anys que absorbeix tota mena de líquids alimentaris i corporals i s’ha tornat marronós.
Sense dir ni una paraula s’aixequen de taula. La Vella recull plats i gots i el Mort revisa les trampes per a rates que hi ha situades estratègicament per tota la cuina. N’hi ha una de morta, l’agafa i se la posa a la butxaca. Torna a carregar la trampa amb un trosset de formatge que li dona la seva mare. Camina lentament cap als baixos de la casa. Puja un diferencial que acciona uns fluorescents recoberts de teranyines que il·luminen un gran espai. La llum i la presència del Mort desperten el bestiar. Sona el bellugueig d’algun animal. Roncs i fresses variades. Corredisses i alguna esbatussada. L’olor és intensa però totalment imperceptible pel Mort i la Vella. Aquell baf sempre ha format part de les seves vides. A la dreta de la nau hi ha els porcs. El Mort s’hi acosta per tirar-los la rata que porta a la butxaca. El primer que l’arreplega l’engoleix com aquell qui s’empassa la saliva. Hi ha una cort principal on hi ha una dotzena de bèsties de diverses mides. Al costat, en gàbies, hi ha dues truges que no tenen espai ni per donar la volta sobre el seu propi cos. Estan envoltades de garrins ansiosos per succionar-los les mamelles. A continuació, en una cort petita, hi ha un verro negre i enorme, un Duroc de més de tres-cents quilos. Li regalima una mena d’escumera blanca i espessa per les vores de la boca. Té uns ulls tèrbols i freds com dos forats de bala. A l’altra banda, a la paret, hi ha conilleres. Un munt de conilleres construïdes amb obra i una porta de fusta amb una malla metàl·lica. Hi ha unes vint gàbies disposades en quatre plantes, les unes sobre les altres, com si fossin parcel·les d’un cementiri o apartaments a primera línia de mar. No fan més de seixanta per quaranta centímetres i hi ha quatre o cinc conills a cadascuna. A l
