Amok

El març de l’any 1912, durant la descàrrega d’un gran transatlàntic al port de Nàpols, va succeir un estrany accident del qual la premsa va publicar reportatges extensos, però adornats amb molta fantasia. Tot i que jo era un passatger de l’Oceania, no vaig tenir la possibilitat, igual que els altres, de ser testimoni d’aquell singular incident perquè va ocórrer de nit, mentre s’hi pujava carbó i se’n descarregaven les mercaderies, i tots nosaltres havíem baixat a terra per fugir del soroll i passar el temps als cafès o als teatres. Tanmateix, personalment crec que algunes de les suposicions que aleshores no vaig expressar en públic contenen la veritable explicació d’aquella colpidora escena, i la llunyania dels anys segurament em permet utilitzar el que em van confiar en una conversa que va precedir aquell singular episodi.

*

Quan vaig voler reservar un passatge a l’agència marítima de Calcuta per tornar a Europa a bord de l’Oceania, l’empleat va arronsar les espatlles compassivament. No sabia si seria possible assegurar-me una cabina; ara, poc abans de l’arribada de l’estació de les pluges, el vaixell sempre venia ple d’Austràlia; havia d’esperar un telegrama de Singapur. Afortunadament, l’endemà em va comunicar que encara em podia reservar una plaça, tot i que es tractava d’una cabina poc confortable sota coberta i al mig del vaixell. Jo estava impacient per tornar a casa, de manera que no vaig dubtar gaire i la vaig acceptar.

L’empleat m’havia informat correctament. El vaixell anava ple de gom a gom i la cabina era dolenta, un racó petit, escanyat i rectangular prop de la màquina de vapor, tan sols il·luminat per la mirada tèrbola de l’ull de bou. L’aire dens i enrarit feia olor d’oli i de resclosit; no es podia fugir ni tan sols un instant del ventilador elèctric que girava brunzint per damunt del front com un ratpenat d’acer que hagués embogit. A sota, la màquina xerricava i gemegava com un traginer de carbó que puja sense parar la mateixa escala esbufegant; a dalt se sentia el frec constant de les anades i vingudes de la gent que passejava arrossegant els peus per la coberta. Així doncs, tan bon punt vaig guardar l’equipatge a la tomba resclosida, feta amb travessers grisos, vaig fugir de nou a coberta i, tot pujant de les profunditats, vaig absorbir, com si fos ambre, el dolç vent suau que bufava des de terra sobre les onades.

Però la coberta també era plena d’estretor i enrenou: tot de gent voletejant i fent el borinot, amunt i avall tota l’estona, xerrant amb el nerviosisme agitat que provoca la inactivitat de la reclusió. La coqueteria refilaire de les dones, la contínua circulació pel pas estret de la coberta, on l’eixam passava a onades per davant de les cadires en un soroll de xerrameques per trobar-se sense descans, em causaven cert malestar. Havia vist un món nou, m’havia impregnat d’imatges que es precipitaven ràpid les unes en les altres en una persecució vertiginosa. Ara hi volia reflexionar, analitzar-les, ordenar-les, recrear el que s’havia condensat amb desordre en els meus ulls, però allà, en el bulevard atapeït, no hi havia un sol minut de calma ni de repòs. Les línies d’un llibre s’esvaïen davant les ombres fugisseres de la gent que passava per allà xerrant. Era impossible estar sol amb un mateix en aquell carreró bellugadís i sense ombra del vaixell.

Ho vaig intentar durant tres dies, mirava amb resignació la gent, el mar, però el mar era sempre el mateix, blau i buit, només la posta del sol el ruixava de sobte amb tots els colors. I la gent, al cap de tres vegades vint-i-quatre hores, ja la coneixia tota de memòria. Totes les cares m’eren familiars fins a la sacietat, ja no m’irritaven les rialles estridents de les dones, no em disgustaven les discussions a crits de dos oficials holandesos veïns. Només quedava la fugida, però a la cabina encalitjada feia calor, i al saló unes noies angleses graponejaven el piano tocant valsos descompassats. Finalment vaig decidir capgirar el temps; a la tarda, després d’haver-me atordit amb uns quants gots de cervesa, em vaig capbussar a la cabina per dormir d