1.L’excel·lència no és suficient
Tot just queden cinc segons. Ni tan sols ha xiulat l’àrbitre el final del partit i l’emoció es desborda mentre una bogeria col·lectiva es desplaça per la pista de joc, en totes direccions. Acabem de guanyar la Champions League del 2005.
Estic plorant i abraçant els meus ajudants. La tensió dona pas a la satisfacció mentre em dirigeixo a saludar l’entrenador de l’equip rival, els àrbitres i, literalment, em llanço sobre la pinya de jugadors que s’ha format fa una estona.
Un micròfon de la televisió em caça mentre estic agraint als jugadors el seu sacrifici, la seva lluita i per haver-me lliurat un any de la seva vida. Han crescut. El seu talent s’ha disparat, però, sobretot, han posat el cor en tot el que han fet.
La complicitat dins i fora de la pista van ser les característiques principals d’aquest equip. Tot i que no vam arrencar com a favorits en cap competició, el nostre desig de créixer ens va permetre accedir a moments de rendiment realment extraordinari.
També vam tenir els nostres moments baixos… De fet, la competició no va començar gens bé. Vam perdre els dos primers partits que vam jugar a l’estranger (a Romania i Hongria) durant la primera lligueta de la Champions League. Fins i tot la nostra trajectòria a la lliga regular espanyola també va tenir els seus alts i baixos. Però la manera d’afrontar aquestes derrotes i el que hi vam aprendre va ser, al final, el que ens va permetre acabar guanyant la Champions League. Cada partit, una lliçó apresa.
El creixement que va mostrar el nostre equip durant els primers deu mesos de campionat i la complicitat que es va instal·lar dins el vestidor van ser no només un exemple d’excel·lència esportiva, sinó tot un exemple de com es poden trencar les barreres del rendiment personal per fondre’s en la sinergia multiplicadora del treball en equip.
Va ser sense dubte un equip exemple d’excel·lència.
La cerca de l’excel·lència
L’excel·lència a l’esport no és fàcil d’aconseguir. En realitat té més obstacles dels que et pots trobar en moltes altres carreres professionals. La gent sol pensar que pel fet que els jugadors guanyen molts diners han de ser màquines perfectes, motivades i sempre a punt. I la realitat és que, simplement, aquests jugadors són persones, i com totes les persones tenen moments alts i moments baixos, i, a més, estan sotmesos a moltes pressions i distraccions, que són els seus dos grans enemics. Quan ets famós i tens diners, no és fàcil centrar-te exclusivament en la teva feina la major part del dia, ja que tot el teu entorn acaba reclamant la teva atenció i les distraccions es multipliquen. Pocs són els que realment hi poden fer front correctament. Aquests són els «superclasse».
Recordo el cas d’en Roger, un jugador jove i prometedor de divuit anys que va començar a entrenar amb el nostre equip professional d’handbol. Tot just feia tres mesos que s’entrenava i vivia pràcticament com un jugador professional quan un dia se’m va acostar i em va dir:
–Xesco, podem parlar un moment?
–És clar! –vaig respondre jo–. Què et passa?
–Bé, a mi res, però… –va titubej
