A finals de gener del 1999, el Nèstor va regalar al seu fill un Seat Ibiza platejat, de segona mà, en prou bon estat. Va ser el regal del vint-i-cinquè aniversari. Per poder treballar, en la feina oficial i en l’altra, feia temps que li era indispensable. La moto Yamaha de dos-cents cinquanta centímetres cúbics que tenia des de feia un parell d’anys li era molt pràctica per moure’s per la ciutat i per a desplaçaments fins a mitjana distància, però era massa limitada quan li calia fer vigilàncies. L’Aquil·les s’hauria comprat un cotxe mesos enrere, un de nou, més potent i amb més prestacions que aquell Ibiza, però volia seguir sent curós i no fer ostentació dels diners que guanyava. Com a periodista no rebia un mal sou, i amb l’altra feina, la B, aconseguia unes bones picossades que mantenia en negre, és a dir, dins d’una bossa d’escombraries negra en un doble fons que havia construït al gran armari rober de la seva habitació.

El Nèstor mai havia estat gaire controlador de què feia l’Aquil·les ni amb qui ni a quines hores entrava i sortia. Com que el noi encara s’ocupava de mantenir prou al dia les tasques domèstiques, no hi havia queixes per part del pare, però el necessitava. Tot i això, segurament per una mena de crida de la selva, per construir un entorn personal més enllà de la seva habitació del pis familiar, l’Aquil·les s’estava plantejant llogar un pis. Que les relacions entre el seu pare i la veïna semblaven molt consolidades, hi ajudava. El pare continuava passant moltes hores sol, sense sortir de casa, era el seu espai de comoditat psicològica. La diferència és que la Clara aconseguia treure’l al carrer de tant en tant i, sobretot, fer-li, fer-se companyia, ara a casa de l’un ara a casa de l’altra. Ell pensava visitar sovint el pare, per descomptat, i buscar algú de confiança que passés un parell de matins cada setmana pel pis a fer la neteja, la poca bugada, la compra bàsica. A l’Aquil·les, tot i això, li estava costant fer el pas, més que d’emancipar-se, d’emancipar el seu pare d’ell.

El gener és mal moment per visitar aquella zona obaga, però el Nèstor va demanar d’estrenar el cotxe anant a la caseta de Valldoreix, convidant la Clara. En algun moment, exigint-li una innecessària prudència, el Nèstor i la Clara el van fer sentir-se com una criatura fent esses amb una bicicleta amb rodetes afegides, però l’Aquil·les s’ho va agafar com una mena de comedieta i van arribar a destí sense entrebancs. No tenia cotxe, però sí carnet des de feia anys, i n’havia llogat algun, en una quinzena d’ocasions.

Un cop l’Aquil·les va aparcar davant l’accés, van baixar i van entrar a la parcel·la amb compte, com si no hi tinguessin dret a trepitjar aquell terreny. Si la caseta mostrés alguns vidres trencats i quatre grafitis a l’exterior, semblaria abandonada. Abandonada del tot. El Nèstor tenia un joc de les claus, a la capseta de fusta que sempre era damunt la calaixera del rebedor del pis de Barcelona, amb altres claus que en uns quants casos ja no tenien cap pany per obrir. Van ser-hi poca estona perquè en aquella casa només es veia feina pendent de fer i no era la intenció ni el moment. Fins i tot van haver d’aturar amb fermesa la Clara, perquè es volia posar a rentar tot de gots i algun plat, escampats per la cuina i la resta de la casa, de l’última festa que hi havia celebrat el cosí Gerard, va deduir l’Aquil·les, recordant algunes sospites queixoses que li havia deixat anar la tieta Marga sobre l’ús lúdic i en colla que el seu fill podia estar fent de l’última propietat de l’avi. El Nèstor es va penedir d’haver dut la Clara. La casa estava més envellida que vella, no tenia cap atra