I

Més aigua calenta, Olai, diu l’Anna, la vella llevadora

Au va, no et quedis allà palplantat a la porta de la cuina, diu

Ja vinc, diu l’Olai

i quan corre cap al fogó i es posa a omplir un gibrell amb aigua fumejant, nota una escalfor i una gelor que se li escampen per la pell, que se li dreça, i una alegria que se li fica ben endins i que l’omple fins que li surtpels ulls transformada en llàgrimes, vol aigua?, doncs aigua, pensa l’Olai, i continua omplint el gibrell amb aigua ben calenta, fins que sent que ella, la vella llevadora, li diu que ja està bé així, que n’hi hauria d’haver prou, diu, que segur que sí, vaja, i l’Olai aixeca el cap i veu com ella li agafa el gibrell

Ja el porto jo, diu l’Anna

i llavors se sent un xiscle contingut provinent del dormitori, i l’Olai es mira l’Anna als ulls i sacseja el cap, i oi que quan se la mira somriu una mica, també?

Ara, paciència, diu ella

Si és un nen, es dirà Johannes, diu l’Olai

Això ja ho veurem, diu ella

Johannes, i tant, diu l’Olai

Com el meu pare, afegeix

No sembla que hagi d’anar malament, aquest nom, no, diu la vella llevadora

i llavors, un altre xiscle, ara més fort, més obert

Paciència, Olai, diu l’Anna, la vella llevadora

Paciència, diu

Em sents, Olai?

Paciència, torna a dir

Tu que ets pescador, deus saber que en una barca no hi ha lloc per a les dones, oi?, diu després

Sí, ja ho sé, diu l’Olai

Però amb els homes passa el mateix, ja m’entens, diu la vella llevadora

I tant, hi ha desgràcies, també, diu l’Olai

Això mateix, desgràcies, diu ella

i l’Olai la veu anar cap al dormitori traginant el gibrell ple d’aigua calenta amb els braços davant, ben estirats, i quan és a tocar de la porta, s’atura i es gira cap a ell

Ai, va, no et quedis aquí com un estaquirot, diu llavors ella, la vella llevadora

i l’Olai té una esgarrifança, i si passa una desgràcia?, pensa, i si és ell, que porta desgràcia sense voler-ho?, i si la perd?, no ho voldria per res del món, però, i si perd la seva estimadíssima i adorada Marta, la seva esposa? no passarà, oi? és clar que no, no passarà, no

Va, Olai, queda’t a la cuina, ajusta la porta i seu a la teva cadira, li diu l’Anna

i l’Olai s’asseu en una punta de la taula, clava els colzes a la fusta i s’aguanta el cap entre les mans, i sort que ha dut la Magda a casa del seu germà, pensa, sort que, quan ha sortit amb la barca a buscar la vella llevadora, abans s’ha aturat a casa del germà per deixar-hi la Magda sense saber del cert si feia bé, que la Madga ja és gairebé una doneta, que mira que passen de pressa, els anys, però la Marta, quan ha vist que s’acostava el moment del part, li ha demanat que ho fes, que abans de recollir l’Anna