La violència que no veus

Laura Llevadot

El 25 de novembre de 2019, Dia Internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, el col·lectiu feminista xilè Lastesis duu a terme una acció a Santiago de Xile i Valparaíso que es fa viral i es replica de forma diferenciada a diverses ciutats del món. Un grup considerable de dones, amb els ulls embenats per una cinta negra, fan una coreografia sòbria al so d’un ritme simple i rotund. Canten a l’uníson frases com: «El violador ets tu», «I la culpa no era meva, ni on era ni com vestia», «El patriarcat és un jutge que ens jutja per haver nascut», «El violador són els policies, els jutges, l’Estat, el president», o «L’Estat opressor és un mascle violador».1La senzillesa aparent d’aquesta acció militant desferma, tanmateix, tota la força revolucionària que conté. No cal haver llegit Rita Segato, Virginie Despentes o Federici per a comprendre que el problema mai no ha estat individual ni psicològic, sinó estructural i polític. És més aviat l’individu psicològic —masculí i femení— qui és l’efecte d’aquesta estructura. Lastesis van fer possible que milers de dones i alguns homes que no llegeixen les teòriques feministes d’avui, aquelles que analitzen les condicions que fan possible la violència masclista, comprenguessin tot d’una com les institucions, en particular les jurídiques, polítiques i policials, estan involucrades en la reproducció massiva de la violència. I no es tracta de mera connivència ni del context protodictatorial xilè o llatinoamericà, sinó de la mateixa estructura a nivell planetari. L’estat nació és un pacte entre homes blancs i les seves lleis són les del patriarcat. No es pot confiar en la benvolença d’un jutge sensible a la perspectiva de gènere perquè la maquinària està dissenyada per a permetre, i fins i tot reproduir, aquesta violència. La noció mateixa de consentiment, utilitzada en context jurídic per a determinar si hi va haver violació o no, ens hauria d’avergonyir. Nosaltres, senyors, no consentim; nosaltres desitgem activament o no desitgem, com vostès. Les morts de tantes dones a mans dels seus estimats, de traficants d’immigrants, militars, o de la policia fronterera només donen compte del lligam indissoluble de la masculinitat amb el capitalisme i la raó d’Estat. Aquesta és la violència que no veus. I són precisament aquestes violències que no veiem les que vol visibilitzar aquesta col·lecció de pensament polític postfundacional i, en particular, aquest bell text de Martha Palacio sobre Anzaldúa.

Malgrat tot, i encara que totes les dones som víctimes d’aquesta violència, no ho som en el mateix grau. Per a adonar-se’n, n’hi ha prou amb visionarRoma(2018), de Cuarón, la pel·lícula d’un home blanc amb sentiments de tendresa cap a la seva criada, però que la va fer anar a treballar l’endemà d’haver avortat. Les relacions de poder i dominació no són iguals per a tothom ni, sobretot, per a totes. El preu de l’ascens de les dones a certes quotes de poder a Occident o a la Llatinoamèrica classista i occidentalitzada, el fet que avui puguem arribar a ser docents universitàries, polítiques o científiques, el paguen les nostres assistents, cuidadores i netejadores immigrants i racialitzades. Que se’ls pagui per això, tot i sense contracte, només demostra que les cures que, durant segles, van fer les dones amb tota naturalitat a casa seva són, des de sempre, feina no remunerada i no reconeguda com a feina. És per això que un dels cants que vam sentir el 8 de març, per la veu d’aquestes feministes sempre tan directes i sense filtre, va ser: «El vostre feminisme neoliberal ens pitja la xona per igual». El neoliberalisme, el fet que hi hagi tantes emprenedores disposades a prendre el poder i les posicions de qualsevol home i assolir els mateixos objectius no canvia res de l’estructura androcèntrica de submissió i violència a què ens enfrontem. Per molt emprenedora que siguis, tens moltes més probabilitats quequalsevol home de ser violada, maltractada, o humiliada pel teu cap, pel teu marit o pel teu pare, i encara més si encarnes l’ideal femení que, per altra banda, és una invenció masculina, i ja aquí l’ofensa ens precedeix. Que arran d’això t’acabis solidaritzant