CAPÍTOL I
Ombres en moviment
Una de les vegades que vaig experimentar «aquest sentiment grandiós i gloriós»1 va ser quan la meva feina com a advocat va assolir unes proporcions tan grans que em vaig veure obligat a traslladar el despatx a unes dependències més espaioses i confortables. Vaig elegir un edifici una mica pretensiós situat a l’avinguda Madison, entre els carrers 30 i 40, i el dia que em vaig mudar a les meves noves oficines, situades a l’última planta, va ser per a mi un dia important, d’aquells que es marquen en vermell al calendari.
La planta baixa de l’immoble l’ocupava tota sencera la Puritan Trust Company, si bé aquesta institució fiduciària també tenia alguns despatxos privats a l’última planta, on encara hi havia algunes oficines per llogar. Pel que fa a les meves oficines, estaven molt ben situades i tenien molta llum natural, i a l’hora de moblar-les m’hi vaig mirar molt. Vaig triar catifes de colors apropiadament suaus i cadires i escriptoris de qualitat, i també vaig seleccionar amb molta cura la meva estenògrafa, la Norah MacCormack, una pèl-roja que era un model de perfecció. Si alguna debilitat tenia la Norah era que li agradava llegir històries de detectius, però jo feia la vista grossa, ja que, per escampar la boira, jo també em dedicava a submergir-me en les intricades teranyines del món de la ficció.
Sense voler semblar arrogant, he de dir que jo em considerava capaç de desafiar la majoria dels Sherlocks de torn i guanyar-los la partida en el seus jocs de deducció. De vegades, practicava amb la Norah. Ella em portava el guant o el vel del barret d’alguna amiga seva i jo intentava deduir els trets del seu caràcter. Només l’encertava la meitat de les vegades, però la Norah pensava que, amb la pràctica, jo anava millorant i, en qualsevol cas, el joc em servia per exercitar la ment.
Un problema de visió (que a mi em semblava insignificant) m’havia impedit superar l’examen per entrar a l’Exèrcit. Jo m’havia endut una gran decepció, però com que per regla general entra en funcionament la llei de la compensació, de cop i volta va resultar que, malgrat tot, vaig poder ser d’alguna utilitat al meu Govern.
A l’altre costat del passadís on jo tenia l’oficina es trobava el despatx privat de l’Amos Gately, un financer que gaudia d’una gran reputació a la ciutat i que era el president de la Puritan Trust Company. Jo no el coneixia personalment, però tothom sabia qui era l’Amos Gately, un nom que en el món dels negocis era sinònim de decència, honorabilitat i caràcter filantròpic. D’homes com ell, amb els cabells platejats i els típics ulls foscos i enfonsats a joc, n’hi havia molts. Tanmateix, jo no havia vist mai el senyor Gately i només el coneixia a través de les fotografies que cada dos per tres publicaven els diaris i, de manera més ocasional, algunes revistes. Pel que tenia entès, era un home aficionat a les arts i tant les seves oficines com casa seva estaven decorades de manera principesca.
He de reconèixer que, cada cop que entrava o sortia de les meves oficines, jo em quedava mirant la porta del despatx de l’Amos Gately amb l’esperança de poder fer una ullada a la ingent quantitat d’obres d’art que hi havia allà dins. Encara no havia aconseguit veure res, però s’ha
