CAPÍTOL II

El repartidor de la llet inicia la ronda

E m vaig asseure en una butaca perquè em sentia a punt de defallir. Va durar ben bé cinc minuts, i a continuació vaig tenir un atac de pànic. La visió d’aquell pobre home estès a terra amb la cara esblaimada i ulls esbatanats, fitant-me, estàtics, m’era insuportable. Com vaig poder vaig agafar unes estovalles i el vaig tapar. En acabat, vaig anar trontollant fins al bufet, vaig trobar-hi el conyac i faig fer-ne uns quants glops. Anteriorment, ja havia vist gent morir de manera violenta (de fet, jo mateix n’havia matat més d’un a la guerra Matabele), però aquell assassinat a sang freda comès dins d’una casa era tota una altra cosa. Això no obstant, vaig aconseguir recompondre’m. Vaig mirar el rellotge i vaig veure que eren dos quarts d’onze.

De sobte em va passar pel cap una idea, i em vaig posar a escorcollar el pis pam a pam. No hi havia ningú, ni cap rastre que ningú hi hagués estat, però vaig abaixar les persianes, tancar els porticons de les finestres i posar la cadena a la porta. En aquell moment vaig recuperar l’enteniment, i vaig poder tornar a pensar amb normalitat. Vaig trigar gairebé una hora a treure’n l’entrellat, i ho vaig fer sense afanyar-me, atès que, llevat que l’assassí tornés, tenia fins a les sis del matí per reflexionar-hi.

Jo estava ficat en un bon embolic: era ben evident. Si encara em quedava algun dubte sobre la veracitat de la història de Scudder, ja s’havia esvaït. La prova la tenia sota les estovalles. Els homes que sabien que ell sabia el que sabia l’havien localitzat, i havien triat la millor manera d’assegurar-se del seu silenci. Certament, però com que s’havia estat quatre dies al meu pis, els seus enemics devien haver deduït que m’ho havia explicat tot en confiança. Així doncs, jo seria la propera víctima. Podia ser aquella mateixa nit, o l’endemà, o el dia següent, però jo ja havia havia begut oli.

De sobte, però, se’m va acudir una altra possibilitat. I si sortia al carrer i trucava a la policia? O si me n’anava a dormir i deixava que Paddock trobés el cos i els avisés ell, l’endemà al matí? Quina història els contaria ell sobre Scudder? Havia mentit a Paddock sobre el meu hoste i tot l’assumpte feia pudor de socarrim. Si anava a la policia amb el cor a la mà i els confessava el que Scudder m’havia contat, senzillament se me’n riurien. El més probable és que m’inculpessin de l’assassinat, i les proves circumstancials contra mi eren prou sòlides perquè m’acabessin penjant. A Anglaterra, a mi em coneixia ben poca gent; no tenia cap bon amic que pogués respondre per mi i testimoniar a favor meu. Tal vegada era allò amb el que comptaven els enemics secrets de Scudder. Eren prou llestos per fer allò i molt més, i una presó anglesa era una manera tan bona de desempallegar-se de mi fins després del 15 de juny com clavar-me un ganivet al pit.

A més, si explicava tota la història a la policia i per miracle em creien, els estaria fent el joc a aquells homes. Karolides es quedaria a casa, que era precisament el que volien. D’alguna manera, la visió del rostre mort de Scudder m’havia convertit en un aferrissat partidari del seu pla. Ell ja no hi era, però havia dipositat la seva confiança en mi, i jo ja estava destinat a continuar la seva tasca.

Potser tot això semblarà ridícul per a un home en perill de mort, però era així com ho veia jo. I soc un paio normal i corrent, ni més ni menys valent que el comú de la gent, però detesto veure un home bo estès a terra mort, i aquell llarg ganivet no seria pas la fi de Scudder si jo podia jugar aquella partida en el seu lloc.

Al cap d’una o dues hores de rumiar-hi, vaig prendre una decisió. Havia de desaparèixer d’alguna manera, i mantenir-me fora de la vista de tothom fins a finals de la segona setmana de juny. Després havia de trobar una via per contactar amb la gent del Govern i explicar-los el que m’havia contat Scudder. Hauria desitjat més que res al món que m’hagués explicat més coses, i jo mateix haver escoltat amb més atenció el poc que m’havia contat. Tan sols en coneixia els fets rasos. Corria el gran risc que, fins i tot si