Cinquanta anys

◆

El 2022 es compleixen cinquanta anys d’una història que no té punt final, que mai no deixa de mostrar noves mirades sobre el que va passar als Andes el 1972, i sobre nosaltres mateixos, ja que el pas del temps no enfosqueix aquesta història, sinó, ben al contrari, la reviu en una reinterpretació constant dels fets, com també l’equilibri mateix entre la vida i la mort mai no s’acaba de decantar del tot.

Després de la publicació deLa societat de la neu el 2008 vaig continuar conversant amb els supervivents, amb familiars dels qui van morir i amb altres participants de la tragèdia, com els militars de la Força Aèria Uruguaiana que van col·laborar en la recerca, entre ells el capità encarregat de l’expedició final al gener del 1973 al lloc de l’accident, per mirar de buscar indicis que permetessin entendre’n les raons i enterrar els morts.

El que va passar als Andes és tan desmesurat que actua com una lent d’augment que ressalta el que és rellevant i deixa en evidència el que és intranscendent. La primera lliçó que aprenen els supervivents és com una metàfora: el fred que entra per l’esvoranc del darrere és gèlid, però si s’arrauleixen per deixar la superfície exposada més baixa i, sobretot, si s’abracen, no moren congelats: «pega’m, bufa’m l’esquena, abraça’m, dona’m escalfor», diuen al del costat.

A partir d’aquí van deixant pel camí tots els prejudicis i les mesquineses de la societat del pla, que no només no serveixen allà, sinó que destorben en una situació catastròfica com aquella, al pitjor lloc imaginable, perduts, abandonats. Contràriament al que prediuen les ficcions apocalíptiques, no hi apareix la maldat humana, el «campi qui pugui». En lloc d’això treu el cap l’esperit solidari, on és prioritari atendre el més ferit: la salvació és col·lectiva, amb compassió i misericòrdia, perquè cada vegada que un mor, tots es moren una mica.

El pacte d’entrega mútua quan decideixen que, si moren, els altres poden fer servir els seus cossos com a aliment perquè un o alguns arribin a la meta, defineix que en sortiran per ells mateixos o en els músculs dels seus companys. Tots saben que són supervivents i combustible alhora. Els que arribin a l’altra riba saben que hi tornaran pels altres i pels vint-i-nou que ja no tornaran vius, a les famílies dels quals hauran de explicar el que va passar.

El 22 de desembre, després de traslladar-se abruptament de la societat de la neu a la del pla, els supervivents triguen a adaptar-se, ja que duen la primera impregnada al cos i a l’ànima, un vincle que no es desprèn fàcilment i que mai no es diluirà del tot: els costa dormir en un pla horitzontal, els mareja la cridòria inintel·ligible del pla, o els resulten eixordadors els clàxons de la ciutat, ja que temen que siguin allaus. Aquest estat especial fa que al principi només s’entenguin íntimament entre ells. Els familiars parlen d’un vel subtil que els envolta, al principi per protegir-se de l’exterior, però després aquest vel canvia de forma, sense diluir-se del tot, per preservar aquesta societat intermèdia i nova.

A alguns, fins i tot, els costa abandonar aquell àmbit on van viure experiències radicalment diferents. «Quan marxàvem, després del rescat, l’avió va anar quedant petitó. Hi deixava setanta-dos dies de patiment continu en cos, ànima i ment, sense cap minut de pau, excepte quan em moria. I vaig pensar que alguna cosa bona me n’enduia, la pau que vaig trobar l’hauria de trobar a la vida, i en alguns moments ho he aconseguit», diu Coche Inciarte. Daniel Fernández Strauch no va voler tornar mai al lloc de l’accident perquè no s’esvaïssin alguns aprenentatges que li van calar molt profundament i que pretén preservar mentre visqui. Gustavo Zerbino plorava quan l’helicòpter s’allunyava, «no sé si d’alegria o de tristesa».

Van experimentar la incertesa absoluta, la solitud genuïna, i en tornar senten una eterna gratitud per continuar vius. Són lluitadors, no defalleixen, no es resignen. Van superar la por convencional i experimenten més intriga que no pas temor, fet que els atorga una seguretat i una confiança en si mateixos singular. Saben, a escala conscient o inconscient, que tothom té una segona oportunitat, fins i tot una segona possibilitat de redimir-se.

El compte regress