La meva àvia materna, que es deia Emilienne Adou Solange Roux, es va enamorar tres vegades abans de la vigília del seu dinovè aniversari.
La mevagrand-mère, que va néixer l’1 de març de 1904, era la gran de quatre germans, tots nascuts el primer dia del tercer mes de l’any. Darrere seu venien en René, que era del 1905, la Margaux, del 1906, i finalment la Pierette, del 1907. Com que tots havien nascut sota el signe de peixos, seria molt fàcil arribar a la conclusió que a la família Roux abundaven les persones sensibles i excessivament eixelebrades.
El seu pare, de nom Beauregard Roux, era un conegut frenòleg les principals contribucions del qual en el seu àmbit d’estudi havien estat, segons deien, la mata de rínxols ocres que tenia al cap i els pèls cargolats del mateix color que li poblaven el dors de la mà (i també aquella mica d’accent bretó que caracteritzava el seu francès). En Beauregard Roux era un home tan alt i cepat que fàcilment es podia penjar tots quatre fills en un braç i aguantar la cabra de la família amb l’altre.
La meva besàvia era ben bé el contrari del seu marit. Tot el que en Beauregard tenia de gros i imponent —gegantí, fins i tot—, ella ho tenia de menuda i discreta. A més, caminava amb les escàpules de les espatlles formant-li un gep permanent. Tenia la pell d’un to olivaci, mentre que la del seu marit era rosada, i els cabells foscos, en contrast amb el color clar dels d’ell. I a diferència d’en Beauregard Roux, que quan entrava en algun lloc aconseguia que tothom es girés per mirar-lo, el que definia millor la seva dona era precisament la seva capacitat per passar completament desapercebuda.
Les nits que feien l’amor, els veïns no podien dormir per culpa dels braols que feia en Beauregard quan arribava a l’orgasme. La seva dona, en canvi, amb prou feines se sentia. No havia estat mai una persona sorollosa. De fet, el metge del poblet de Trouville-sur-Mer que va atendre el part del seu primer fill, la meva àvia, es va passar tota l’estona alçant la vista per mirar la mare i assegurar-se que no havia mort mentre paria. El silenci que havia regnat a l’estança havia estat tan angoixant que quan havia de néixer el segon fill de la parella, el meu besoncle René, el metge es va negar a anar a atendre el part a darrera hora. En Beauregard, doncs, va haver de sortir escopetejat de casa i, calçat només amb uns mitjons, va haver de recórrer els disset quilòmetres que hi havia fins a la vila de Honfleur, el lloc més proper on podia trobar una llevadora.
No se’n sap res, de la vida de la meva besàvia abans de casar-se amb en Beauregard Roux. L’única prova de la seva existència va quedar impresa en les cares de les seves dues filles grans, l’Emilienne i la Margaux: totes dues en van heretar els cabells foscos, la pell olivàcia i els ulls de color verd clar. En René, l’únic noi, s’assemblava al pare. I la Pierette, la petita, tenia els rínxols rossos i abundants d’en Beauregard. Cap dels fills no va arribar a saber mai el nom de pila de la mare: tots quatre van creure que es deiamamanfins que ja va ser massa tard per plantejar-se que en realitat potser es deia d’una altra manera.
Ignoro si va tenir res a veure amb el fet que en Beauregard Roux fos un home tan alt i gros, però el cas és
