EL PATRÓ de lapatera2va parar el motor i es va encarar amb els cinc homes que duia a bord. El sobtat silenci semblava que fes la nit encara més fosca. Amb prou feines es veien els uns als altres tot i que estaven en una embarcació d’escassament sis metres d’eslora.
–Final de trajecte –va dir el patró amb la seva veu rogallosa–. Ara heu de saltar a l’aigua i arribar a la platja nedant.
Els homes el van mirar, sorpresos. Aturada, l’embarcació es movia d’un cantó a l’altre com si fos un suro. No es podia dir que feia mala mar, però tampoc era una mar plana.
–Què dius? –va saltar un d’ells–. T’has tornat boig?
–Jo no sé nedar –va dir Saïd, el més jove.
–I les bosses? –va apuntar un altre.
–Ja us les guardaré jo, les bosses –va contestar, sorneguer, el patró.
–Però si no es veu la costa!
–I tant que es veu! Guaiteu aquells llums d’allí... Ara. Els veieu?... El que passa és que l’onatge els amaga, però la platja és a menys de cinc-cents metres. D’això en podeu estar ben segurs.
–Aquest no era el tracte. Ens has de dur fins a la platja.
–Mira, noi, jo no me la jugo. Hi ha molta vigilància i no em vull quedar sense embarcació. A més, el tracte era que us duria fins a la costa espanyola. Doncs, aquí davant la teniu.
–Ets un malparit! No saltarem!
–Ja ho crec que saltareu! –va dir el patró endurint l’expressió i agafant una barra de ferro del costat del timó–. Oi que saltaran, Sherif? –va afegir dirigint-se al mariner que era a la popa, darrere dels homes.
–I tant, patró! Qui vol que ho faci primer?
I men
