A la carta en Paco deia que en Manel necessitava fer un pas més, que la mestra nova que li recomanava li aniria molt bé i tot de ximpleries d’aquelles que fan que els pares i les mares dormin millor a les nits (que si seria adient per al seu creixement personal, que si l’ajudaria amb els estudis, que si pedagogia, que si evolució personal i tota aquesta deixalla mental).

Total, que l’endemà en Manel ja trucava a la porta de la Pili. La Pili era alta, alta i silenciosa. Quan va veure que somreia de la mateixa manera que en Paco es va tranquil·litzar. La Pili el va atendre com si fos una persona molt important, o això va pensar en Manel, perquè el va rebre amb unes paraules misterioses.

–Ho sé tot. En Paco ja m’ho ha explicat.

I va endinsar-se passadís endins. O més ben escrit encara: va desaparèixer pel passadís. En Manel la va seguir, intrigat. La Pili li va explicar la base de la seva tècnica:

–Concentració, concentració i concentració.

O, el que és el mateix, el difícil art de pensar en una sola cosa. La Pili va començar suaument. Li va assenyalar el terra perquè segués, li va plantar un cactus davant dels morros i li va manar que mirés el cactus. Que no pensés en res més. Que pensés en el cactus, en el cactus, en el cactus.

–Cada vegada que t’adonis que el cap se n’ha anat a prendrebirr