Es necessita poc, per viure. Pa i cant.
Cantem per celebrar, i cantem, també, per no tenir por. Per celebrar les coses de la vida, i per no tenir tanta por de la mort. És per això que l’essència de la paraula és el cant, i que en tota paraula valuosa hi batega o bé la celebració, o bé l’empara. O bé el xiuxiueig de les paraules dolces que cuiden i emparen, o bé el cant de festa. Cant que cura i cant que enalteix la bellesa del món.
El cant acompanya les paraules dels poetes, i també les dels grans pensadors. Però no té res d’elitista, perquè ressona, tant o més encara, en les paraules de la bona gent.Dir—ifer—alguna cosa de bo: vet aquí la continuació del cant. De vegades silenciós, de vegades sota formes discretes imprevisibles, el cant—la paraula que vibra—ens fa de sostre i de cel.
Els cants de ronda eren versions de cançons populars que solien repetir-se pels carrers dels pobles. Cap al final de la seva magna obra, Nietzsche explica que Zaratustra demana als homes superiors que entonin amb ell un cant de ronda, un cant que resumeix part de la seva doctrina, de la seva bona nova, del seu evangeli. Es tracta del «Cant del somnàmbul», el tema del qual és el de lafondària del món: «profund és el món, i més profund que mai el dia no ha pensat». Pocs anys després, quan Nietzsche ja havia perdut l’enteniment, Gustav Mahler, en la sevaTercera simfonia, posarà els versos de Zaratustra en la veu d’una contralt, amb unes notes patètiques i commovedores.
I tant que n’és, de profund, el món! Però ¿quin és el caire d’aquesta pregonesa? ¿S’hi nota una mena d’etern retorn?
El món és molt profund, sí, però no pateix per nosaltres. La fondària de l’humà, en canvi, rau en el patiment: per tot i per tothom, i quan vibra més greument no és per l’etern retorn, sinó pelretrobament.
El cant de ronda nietzscheà em va fer pensar en una altra modalitat de paraula pública: la dels antics pregons, anunciats per l’inconfusible so del cornetí. Antigament, a cada poble acostumava a haver-hi un pregoner, encarregat d’ennovar els veïns de notícies diferents, algunes de ben valuoses per a la comunitat i d’altres només profitoses per a l’alcalde i els terratinents de sempre. El pregó s’anava repetint pels carrers perquè, dels portals i les finestres estant, tots els veïns el poguessin escoltar. ¿I si, dels innombrables pregons pronunciats arreu, n’hi va haver un que, un dia, va procurar resumir una filosofia? Em puc mig imaginar—perquè alguna cosa hi ha de real—el pregoner d’un llogaret de la regió italiana del Vèneto, cap a finals del segleXIX; un pregoner que també feia d’hortolà, i de qui se sabia que, a hora foscant, acostumava a llegir llibres. Els seus pregons eren força peculiars, i no s’acabaven d’entendre mai del tot, però vés a saber si just per això els veïns els esperaven. Sense estendre-s’hi gaire, articulava allò que li havien encarregat que fes saber amb alguna altra cosa de collita pròpia. Sabia de sobres que, a fi que el seguissin, convenia, en un to de veu alta, dir frases curtes separades per llargues pauses. I també sabia que calia repetir-ne trossos, sobretot els de l’inici, per a les persones que, com els vells que caminen a poc a poc, trigaven una mica a treure el cap. En lletra minúscula, anotava tots els pregons en una llibreta, de vegades amb un títol i de vegades només amb una data. Les pauses, les indicava amb un guionet, imitant les dels telegrames, tan freqüents en aquell temps. Una volta, pronuncià un pregó encara més estrany del que era habitual, en què feia sortir un pregoner com ell. Duia per títol «Pregó filosòfic del matí», i feia així:
res era necessari – res era degut – ni tu, ni cel – ni jo, ni món – ni dia, ni nit – però despuntà l’alba – i un matí, passat el temps – el sereno cantava les sis – el fanaler apagava els llums – i, a migjorn, el pregoner feia saber – que la vida té forma d’arc – com la volta del cel blau – amb un llençol i un nom – una nena ha vingut al món – cada dia, sobre la terra plana – s’alcen cabanes amb fustes d’envelat – i es corba la línia dels mots – per beneir el gust de cada cosa – i consolar el dol de cada mirada – res era degut – ni tu, ni cel – ni jo, ni món – ni dia, ni nit –
Del diàleg ininterromput amb Nietzsche també s’ha generat el títol d’aquest llibre; un títol que expressa l’horitzó filosòfic mereixedor d’adreçar-hi tots els esforços. És un anhel molt senzill de dir: tant de bo l’humà fos e
