Introducció
La nombrosa obra intel·lectual de Miguel Abensour va concloure amb el projecte d’una revista,Prismes, de la qual, malauradament, no va arribar a veure la seva sortida. Abensour sempre havia participat en projectes col·lectius. La seva acció en la fundació de revistes va ser força àmplia: des deTextures iLibre (amb Claude Lefort, Cornelius Castoriadis i Pierre Clastres), fins aTumultes, a la Universitat Paris7. Cosa que juntament amb la important tasca d’editor (des de 1974 va fundar i dirigir la col·lecció «Critique de la politique», a les edicions Payot) fa pensar que darrere d’aquesta actitud hi ha el convenciment que la filosofia s’ha de compartir, s’ha de fer amb amics.
I ell ho va practicar amb escreix. Tant a la institució universitària on va exercir com a professor al llarg de la seva vida com en el període en el que va participar en el Collège International de Philosophie. Institució singular fundada per François Châtelet, Jacques Derrida, Jean-Pierre Faye i Dominique Lecourt, amb l’objectiu d’obrir la filosofia a fora de les institucions tradicionals universitàries i de fer-la dialogar amb les ciències socials. Però és en l’escrit fundacional de la col·lecció «Critique de la politique», que trobem annexat en cadascun dels llibres, on farà la proposta que guiarà tot el seu esdevenir filosòfic: «escriure sobre l’allò polític des de la perspectiva dels dominats, d’aquells que són a sota» i «identificar les arrels teòriques de la dominació».
Manuel Cervera-Marzal, que és un dels més bons coneixedors de l’obra d’Abensour, citant Françoise Proust, assenyala que el filòsof intempestiu pensa i actua «contra» el seu temps.1 Així com va fer Descartes, convidant a no creure allò que ha estat donat per vertader pel costum i a rebutjar l’argument d’autoritat. Com va fer Kant, que ataca la metafísica clàssica en nom de la nova centralitat acordada amb el tema del coneixement. I com una tercera postura intempestiva crida a conciliar una lluita en contra, destinada a transformar el present, amb una lluita a favor d’una societat més humana que només pot succeir per mitjà de la mediació transformadora.
Miguel Abensour és innegable que parteix d’aquesta tercera postura. Perquè per ell, pensar és pensar contra persones que no pensen com tu, pensant a contratemps. La seva obra es troba ubicada en un camp teòric agonístic. La seva filosofia és impulsada per la preocupació pels esdeveniments i per les qüestions de l’actualitat. Per tant, hom no pot entendre Abensour sense saber a qui i a què s’oposa.
Per identificar els seus oponents, hem de submergir-nos en el context, és a dir, acostar-nos a la seva obra en situació. Entre el 1970 i el 1980, Abensour defensava la filosofia política contra les ciències socials. L’adversari era el positivisme en totes les seves variants (estructuralista, marxista, conductista), que dominava indiscutiblement la Universitat francesa de l’època. El nostre autor ho veu com una desafortunada sociologització de la política que, com Foucault o Althusser, confon la política amb la dominació fins al punt de convertir-la en un pur equilibri de poder. Basant-se en la filosofia política, notablement d’Arendt i de Lefort, Abensour recorda que la política és irreductible a la violència i que es defineix com una experiència de llibertat.
En la dècada dels noranta, la situació econòmica havia canviat i les ciències socials eren relativament febles. La filosofia generava un interès renovat i emergia de la foscor en què la història, l’economia i la sociologia l’havien confinat. Però Abensour es nega a donar la benvinguda a aquesta renovació de la filosofia política per a la
